Nixie (deep inside)
Sala Hiroshima, 20 de gener de 2018
La quietud absoluta de les profunditats marines, el soroll del mar que se sent com un silenci, o les llums ondulants que projecta l’aigua al moure’s sota el vent i el sol. Així era l’atmosfera que prenia la sala de la Hiroshima. I en mig Nixie, la protagonista absoluta de l’obra homònima. Eulàlia Bergadà (Palma de Mallorca, 1985) n’és la coreògrafa i ballarina, que en aquesta peça s’ha llençat al format solo per a presentar-nos a Nixie.
I qui és Nixie? A vegades la veurem com un ésser fantàstic, una sirena, però d’altres molt humana, també com un animal… Al començament podem observar-la calmada, abstreta en la seva solitud, però també mostrant-se, exhibint-se per a unes mirades incisives, les nostres. El que és segur és que Nixie és en femení. I des d’aquesta condició, i sabent-se observada, desplega els seus moviments. Clava la mirada al públic, busca postures forçadament seductores, falsos somriures complaents… Tal i com va fer amb Gold Dust Rush (l’anterior peça d’Eulàlia Bergadà) la coreografia parteix pràcticament del no moviment, resistint-se una bona estona a agafar ritme. Així, se’ns presenta a Nixie amb posicions estàtiques, i poc a poc va sumant dinamisme, movent-se com enduta pels remolins de les aigües, com si els corrents i la ingravidesa l’acompanyessin amablement a desplaçar-se d’un punt a un altre.
Sens dubte un dels punts forts de l’obra és la composició musical –a càrrec de Marc Naya– que condueix la coreografia per diferents qualitats de moviment: des del repòs i misticisme inicial fins a l’explosiu alliberament corporal a ritme de disco. L’obra no només destaca pel paisatge sonor, també la il•luminació, les visuals i el vestuari són encertadíssimes i creen un tot absorbent i evocador.
Si al principi admirem a una Nixie que es troba, en tots els sentits, com un peix a l’aigua, el seu retrat acabarà incloent també altres facetes: la que connecta l’individu amb els impulsos animals, o amb moments explosius i catàrtics. Observem qui és Nixie quan surt a la superfície, quan es troba en una sobreexposició, el que podem imaginar com un gran escenari de shows multitudinaris. Amb aquest solo de 40 minuts assistim a l’odissea d’entrar a les profunditats del jo, de capbussar-s’hi per tornar-ne a sortir. Per això és una dansa intimista i a la vegada bolcada en l’exterioritat, que acobla el dins i l’afora, la validació externa, l’autocontrol, l’abandó al caos, el ressorgiment.
Èlia Brugulat