Blasted (Rebentats)
TNC, 20 de gener de 2018
Són les 21:50h.
Acabo de veure Blasted (Rebentats) i estic commocionat. No sé explicar el que he viscut a la sala petita del TNC. Escolto estranys comentaris de senyors i senyores que segurament sobrepassen la centena d’anys i no em representen, però tampoc sé què defensar. Només una cosa tinc clara: necessito temps. Necessito saber què passa amb aquesta obra que m’ha deixat el cos tocat.
Sarah Kane és l’autora de la peça. Estrenada el 1995, es tracta de la seva primera obra. Tenia només 24 anys.
Violència. Violència representada en una primera part que transcorre a una habitació d’hotel, on una jove es retroba amb el seu antic amant. Una relació tòxica, plena de matisos i petites dosis d’incomoditats i estridència que Pere Arquillué i Marta Ossó encarnen amb gran versemblança.
De sobte tot canvia. Apareix la guerra. Apareix un soldat en la pell de l’actor Blai Juanet, que borda un personatge carregat d’odi. L’obra entra en un espai gairebé oníric o simbòlic on l’únic que importa són les sensacions dels personatges sobre l’escenari.
Si bé al cinema s’assumeix amb normalitat la violència descarada, al teatre no hi estem tan acostumats. Per això Blasted (Rebentats) pot xocar en les primeres impressions, però essent el missatge tan clar, la forma que utilitza és sens dubte captivadora. Sobre l’escenari brutalitat estilitzada i plantejada en un marc proper (la relació dels amants) i en un altre a major escala (la guerra). En essència, l’irrefrenable dolor que provoca l’ésser humà. Una visió pessimista però lúcida del que som.
L’Alícia Gorina, directora de la proposta, ha sabut portar l’espectador a llocs incòmodes però amb la seguretat del nen petit que agafa la mà de qui estima. Amb unes imatges realment provocadores que segurament compensen el ritme lent de tota la primera part.
Una petita obra mestra que s’ha de pair amb posterioritat i que si bé no destaca per una dramatúrgia convencional, el missatge queda clar. Ja és aquesta la intenció.
Raúl Coluche
@RaulColuche
