Un cop l’any
Teatre Poliorama, 12 de gener de 2018
“Un cop l’any” és l’adaptació feta per Hèctor Claramunt de l’obra del 1975 “Same Time Next Year” (l’any que ve a la mateixa hora) de Bernard Slade, que es troba actualment al Poliorama. Tal i com el seu títol indica l’obra se serveix d’un sol espai per repetir, any rere any (un cop l’any), un encontre entre els dos personatges (casats però no respectivament). En aquest cas, per això, hi ha dos canvis essencials. Per una banda l’època; l’obra inicial partia del 1951 i viatjava 24 anys i aquesta comença tot just quan l’altra acabava, el 1975. Per altra banda, molt encertadament, no passa als Estats Units sinó a La Rioja, Espanya. Aquest canvi de localització és essencial perquè el públic se senti més implicat a l’obra.
Els dos actors, Mar Ulldemolins i David Verdaguer, juguen amb una gran complicitat dalt de l’escenari. Tot i que la seva història comença lleugera i una mica fluixa, al llarg de les escenes anem coneixent millor els personatges, veiem com aquests creixen, maduren i canvien i els hi agafem carinyo. L’obra ens parla de l’amor, el matrimoni, el dolor i molts més temes importants a través de l’humor majoritàriament. Un humor més aviat simple que no demana massa al públic i dóna una mica més a desitjar.
Ja s’ha comentat anteriorment que l’obra passa a Espanya i això és essencial per apropar el públic a l’espectador. Això es nota amb referències constants al moment històric, tant en les escenes com als salts d’anys. Per fer aquests salts temporals l’equip tècnic es basa en unes projeccions a l’escenari dels esdeveniments més importants de cada any, tot acompanyat d’una música de Manu Guix escollida per fer créixer la nostàlgia al públic més gran i no tan gran que cantusseja fluixet les famoses melodies. Als canvis d’escena s’aprofita per fer també modificacions en l’escenografia que tot i que són petits ajuden a notar el pas del temps. Cal dir també que l’escenografia té joies amagades com les grans banyes d’algun animal salvatge penjades a la paret, molt adients per l’obra tractada.
En conclusió, “Un cop l’any” és una obra bonica, lleugera i divertida per passar l’estona que farà vibrar als més grans sense deixar d’arribar als joves.
Cèlia Ventura
@soctastaolletes
