Les noies de Mossbank Road
La Villarroel, 14 de desembre de 2017
Di and Viv and Rose és el títol original de Les noies de Mossbank Road, obra de l’actriu i dramaturga londinenca Amelia Bullmore. La Villarroel ens ofereix, fins l’11 de febrer, la possibilitat de veure juntes en acció a tres excepcionals actrius: Cristina Genebat (Viv), Marta Marco (Di) i Clara Segura (Rose) sota la direcció de Sílvia Munt, actriu i des de ja fa anys directora de cinema i de teatre.
L’obra comença amb un escenari quasi nu, negre i desangelat on hi apareixen desfilant les tres actrius al ritme de la música, cadascuna amb l’estil propi del seu personatge, tres joves estudiants ben diferents a qui la vida portarà a compartir pis i alguna cosa més a Mossbank Road.
L’autora ens planteja l’impacte de l’amistat sobre la vida i viceversa -quan els esdeveniments de la vida ens modifiquen, orienten i fins tergiversen les nostres amistats- fent que ens preguntem si els amics ens moldegen la vida sense que ens n’adonem. En efecte, aquesta obra ens parla de l’amistat i com aquesta és observada en tot moment pel testimoni del pas del temps, creant així un passat comú. Tot i així, les protagonistes viuen intensament el present perquè el passat és una pèrdua de temps com afirma una de les noies d’aquesta segona família que formen totes tres; en paraules de l’autora la segona família és la que es crea un mateix, a diferència de la primera on simplement hi apareixes.
En l’obra podem veure la transició de l’amistat de les tres protagonistes al llarg de 30 anys, prou temps com perquè visquin experiències de tot tipus que l’espectador anirà seguint entre riures i plors, tenint la sensació d’allò que és formar part d’un grup d’amics al llarg d’anys.
La interpretació de les actrius, que a l’inici tenen 18 o 19 anys i en acabat quasi cinquanta, és excel·lent; posen en joc l’energia de l’adolescència i una tècnica corporal admirable. L’escenografia està molt ben aprofitada i amb l’ús de guix o projeccions, i una bona il·luminació, s’arriben a recrear tots els espais que apareixen en l’obra, agafant de vegades un caire cinematogràfic.
És una obra que ens ajuda a posar en perspectiva tota una vida, a revisar les diverses etapes viscudes, a valorar si el futur que esperàvem és el present que tenim i, sobretot, a tenir en compte que l’amistat és més de mitja vida.
Joana Cortils
