L’alegria
Sala Beckett, 2 de novembre de 2017

Marilia Samper ha decidit, d’un segment molt petit de món, d’un raconet d’història amb personatges molt petits, fer-ne néixer una obra de teatre sencera. El que podria ser una notícia de columna de diari, amagada, és un espectacle. D’aquesta manera, L’alegria és el petit diamant d’un barri de l’extraradi, on viuen la Júlia i el seu fill amb una discapacitat psíquica, Eli. La voluntat de posar  una rampa en lloc d’escales per permetre el pas d’una cadira de rodes deixa al descobert els conflictes econòmics i burocràtics i com aquests afecten l’egoisme de les persones, en aquest cas, els veïns. La trama no és res més que això, els personatges no tenen estudis ni els mou el seu sabut criteri; persones anònimes en el seu dia a dia.

L’alegria pretén ser quelcom real, quelcom que no estaria en un escenari, però li falta un punt de creïble. Per exemple, sona excessiu utilitzar un registre que doni puntades de peu a la llengua, no funciona. També l’afany de mostrar la bona cara i gairebé mai l’ànim negatiu, contribueix en acostar la història al món màgic del teatre tot i ser tan dura de base. Ara bé, la musicalitat amb què juga fa oscil·lar la peça en aigües emotives tota l’estona. És molt interessant també el joc que dóna el narrador fantasma, com si tot fos un conte trist.

Cal felicitat sobretot a Alejandro Bordanove, per la seva interpretació integral i el repte que suposa un personatge com el seu. Potser és, d’entre tots, el més veraç. Aquesta és una història que, plantejada com un conte i amb el coneixement resignat que cap testimoni semblant als que hi apareixen serà mai entre les butaques, queda encasellada a l’anecdòtic. És bonica, proposa un ús dels espais creatiu, centrat en el menjador real com a últim refugi entre tot el voltant fantasmagòric, i no es fa pesada. Potser, per tot això, acaba semblant una dolça metàfora d’una vida que podria ser real. Tothom té problemes, i tothom en seguirà tenint. L’alegria es mostra com una lliçó, com una fuetada, i és un testimoni imaginari.

Judit Martínez Gili
@CritCultural