Camargo
Sala La Planeta, 22 d’octubre de 2017

He pensat molt què dir sobre Camargo, o com començar a parlar-vos de Camargo. No és fàcil. Segurament perquè l’obra es basa en una història difícil, la d’un infant turmentat per la seva mare adoptiva que, en fer-se adult, va convertir-se en un dels assassins més temuts a Sud-amèrica. Són, aquests, temes dels quals no només no és gens fàcil parlar-ne, sinó que, a més a més, no en volem sentir ni un mot.

Amb aquesta idea, i amb la voluntat que aquests patrons del silenci puguin, algun dia, ser diferents, La Congregación Teatro (Colòmbia) ha visitat per primera vegada el Festival Temporada Alta. Camargo ha estat l’OBRA que han portat, un dels exercicis teatrals més decisius, agressius i reals que he pogut veure. Al mig de l’escenari una única taula, llarga, en la qual alguns espectadors són convidats a seure per gaudir de la companyia de Daniel Camargo, el protagonista i responsable d’haver violat i assassinat, entre 1984 i 1986, a més de cent cinquanta dones.

Camargo, obra explícita que representa amb poques metàfores la crueltat d’una ment embogida i traumatitzada, no és apta per a tots els espectadors, sobretot si hom no està disposat a qüestionar-se sobre el judici a un assassí a qui no justifiquem però que, alguns, compadim, malgrat la voluntat de molts d’evitar la mirada d’un assassí que interpel·la el públic sense reclamar compassió, només acceptació per convertir-se en allò que la vida no li ha impedit ser. La proposta escènica gaudeix d’un ritme excel·lent, que combina la tensió de l’escena amb moments d’interacció amb el públic que ajuden a rebaixar l’angoixa dels espectadors més sufocats.

El teatre ha, o hauria, d’oferir a l’espectador l’oportunitat de reunir-se amb ell mateix, amb allò que nega, amb allò que ignora, amb allò que simula desconèixer. Aquest és un exercici de reflexió i de replantejament molt complicat que requereix esforç i que, sovint, també ofereix resultats poc clars que potser no són fàcils de percebre. En aquest sentit, La Congregación Teatro, amb Camargo, no només compleix amb aquesta pràctica tan necessària, sinó que, a més a més, ho fa amb consciència social, afrontant les dificultats actuals, pel que fa a l’escenari colombià, i aportant, a través d’un relat escènic participatiu, recursos útils per a la transformació.

Megan Descayre