El somni d’una nit d’estiu
22 de juny de 2017. La Seca Espai Brossa

La companyia Pirates Teatre torna als escenaris amb un gran Shakespeare: El somni d’una nit d’estiu. Aquesta companyia jove, fresca, i polifacètica ens presenta un clàssic que es podria etiquetar amb els mateixos objectius. Un Shakespeare rejovenit, perquè tot i que es diu que els clàssics no passen de moda, mai no està de més actualitzar-los i retocar-los amb unes pinzellades contemporànies. I això se’ls dóna molt bé als Pirates. En seria un exemple el canvi d’amant, que en comptes de ser un amor clàssic i tòpic, tracta d’un enamorament entre dues dones. I és que en el fons, l’amor, el desamor, l’engany o la no correspondència no deixen de ser conceptes independents de l’època o el gènere, i és per això que l’obra es podria situar perfectament en qualsevol punt de la història.

D’altra banda, mentre que l’argument i l’essència onírica de l’original es mantenen, la companyia li afegeix el seu toc personal a través de personatges clownians i extravagants, i música en directe escollida amb gran encert. Un violí, un petit set de percussió o un guitalele són alguns dels instruments que apareixen inesperadament de sota les trampilles per sorprendre’ns amb una peça musical. Tenint en compte que són músics, a banda d’actors, és lògic que la part musical sigui inherent a la companyia, però això no treu que no ens deixin de sorprendre amb els arranjaments.

Com que no són prou polifacètics, també hi afegeixen un ingredient més: la comèdia. De fet, la part còmica de la representació té un gran pes en l’obra, però tot i així, no cau en clixés que els facin semblar simples bufons, sinó que està molt ben treballada i trobada; és impossible no riure.

En quant al conjunt d’actors i actrius, cal destacar la gran actuació de la Laura Aubert a tots els nivells, essent la que més brillava en els seus dots musicals, còmics i interpretatius. Una perla que no convé perdre de vista.

En fi, podríem parlar de temes tècnics, entrar en detalls objectius i analitzar de manera minuciosa què fa que aquest espectacle et deixi atrapat. Però la veritat és que la resposta es troba en l’atmosfera que creen, una espècia de baf que t’embadaleix i et transporta. Un somni (o un malson, com diu Puck al principi de l’obra) que et caça i et reté entre la boira màgica que genera la música… o els llums… o el text? Potser és el conjunt de tots aquests factors? O bé no és res de tot això… potser és degut a alguna cosa intangible que se’ns passa per alt…

Estic segura d’haver vist l’obra? O acabo de despertar?

Anna Molinet