L’ànec salvatge
Teatre Lliure, 9 de març de 2017
La vida de la família Ekdal i, sobretot, la seva felicitat aparent, trontolla quan un vell amic, Gregorio Werle, els ve a veure amb un objectiu: dir tota la veritat.
Seríem capaços de ser feliços vivint en la mentida? Si no sabéssim que és una mentida segurament la resposta seria un simple “sí” però i si la veritat estigués a tocar? Val la pena destapar la manta i veure tota la podridura? Gregorio Werle creu que sí.
En aquesta versió de l’obra d’Ibsen Julio Manrique ens apropa tots els personatges i ens els fa sentir nostres. No hi ha un malvat; tothom té la seva part de raó però també la seva part de culpa. Els actors fan una feina excel·lent, sobretot destacar l’Andreu Benito (el Werle) i l’Ivan Benet (el Hialmar, el pare de la família). Elena Terrats interpreta la figura de la filla, una nena de catorze anys que té una importància cabdal, sobretot en el segon acte. El fet que el seu personatge estigui dut a terme amb una innocentesa perfecta potser a vegades és excessiu; es fa estrany veure que una noia de catorze anys actui més aviat com una d’onze; potser això és degut a que el personatge ha passat pràcticament tota la seva vida a casa amb la família.
El director no s’està de res i fa que els espais es transformin en més d’una ocasió així com que nevi damunt l’escenari. La música omnipresent en directe de Carles Pedragosa ajudava a omplir l’escenari tot i que el per què la música era majoritàriament en anglès i no en català o en la llengua original de l’obra (noruec) no s’acaba d’entendre.
Vull destacar que el dia que hi vaig anar l’actriu Laura Conejero va tenir un accident i que tot i això va ser capaç de fer una feina excel·lent per evitar al màxim que es notés i així aconseguir que l’obra continués endavant. Una actitud molt professional i admirable.
Sense cap mena de dubte no és una obra que deixa indiferent. L’ànec salvatge et toca, et fa pensar durant una temporada i et remou alguna cosa a dins.
