Ragazzo

Teatre Lliure 14 de febrer

Ragazzo és una obra amb connexió directa amb el públic i impactant. Per viure-la de cap a peus és recomanable deixar-se endur per l’efecte sorpresa.

El text i la direcció vénen de la mà de Lali Álvarez que realment ha fet una feina excel·lent. El text era creïble, vital i proper. Mantenia un constant equilibri entre l’estil col·loquial i informal sempre amb el toc del context històric. El text, sobretot en el primer acte, podria haver estat més curt però això no implica que es fes llarg.

Oriol Pla interpreta el monòleg implacablement. Sense cap mena de dubte l’actor es posa el públic a la butxaca. És una obra que interpel·la a l’espectador i és que l’actor basa el monòleg en una explicació dels fets, en una conversa amb el públic. Una conversa en una sola direcció perquè el públic no parla, el silenci regna a les grades. Però no és només un d’aquells silencis que es poden trencar amb un ganivet per la tensió i els nervis sinó, sobretot, d’aquells de boca oberta i ser tot orelles, d’estar allà amb tots els sentits i no voler perdre’s ni un detall. Oriol no trenca en cap moment la quarta paret perquè senzillament no arriba a crear-se; aprofitant que l’espai escènic està a tocar del públic crea una proximitat essencial. Cal destacar la facilitat amb la que canvia de personatge i lloc; amb quatre coses i la seva presència és capaç de plasmar una manifestació sencera per exemple. Tot i que a vegades amb tanta energia i velocitat el seu discurs es pot perdre en un garbuix de paraules i sons. En poques paraules l’actor és capaç de, des dels seus discursos en italià fins a la seva manera de tallar l’enciam, captivar-te i impedir que puguis apartar-ne els ulls.

A tall de conclusió emfatitzar que és una obra de pèls de punta. Busca i desperta a un públic jove a qui, majoritàriament, els bull la sang al sentir la història i s’omplen d’idees per canviar el món.