La companyia LAPùBLICA són Lali Álvarez, Sònia Espinosa, Clara Garcés, Pau Matas i David Teixidó. Junts han estat un any investigant amb diverses organitzacions en defensa dels drets humans per a poder regalar-nos aquest inici de temporada el seu primer projecte Barcelona (contra la paret). El van estrenar al Grec, van passar per Fira Tàrrega, pels Lluïsos de Gràcia i finalment durant les festes de la Mercè han estat a l’Antic Teatre de Barcelona.
Entres a la sala i et trobes dins d’una festa. No hi ha graderies que defineixin quin és el lloc del públic i quin és el lloc dels actors. Hi ha una barra de bar des d’on la directora va repartint birres i algunes cadires per a que, si et ve de gust, n’agafis una i seguis. Però també pots seure al terra en coixins, quedar-te de peu o recolzar-te a la paret. Quan acaba la festa no et pots creure el viatge al que t’acaben d’acompanyar els tres actors durant l’última hora. Has recorregut tota la ciutat de Barcelona els últims 10 anys. Has estat als búnkers observant l’horitzó i la ciutat als teus peus, has estat a Plaça Catalunya durant el 15M, fins i tot has estat a una cel·la de Can Brians.
El David i la Sònia són dissidents que han hagut de deixar la lluita activa i estan a aquesta festa, igual que nosaltres, explicant-te, mentre et miren directament als ulls, el que els ha passat i el que volen fer, el que necessiten fer, el que poden fer després d’aquestes experiències. El seu treball com a actors és molt interessant, apostant pel naturalisme que a estones et fa dubtar si aquell text ha estat escrit prèviament, amb un compromís complet amb el que passa en aquell precís moment al lloc on ens trobem. Mentre que el personatge de la Clara és més poètic i ella s’ocupa de transportar-te amb les seves paraules i la seva mirada a diversos llocs de la ciutat que tots coneixem.
La sala de l’Antic Teatre està transformada en un bar, a la barra del qual pots demanar una birra i llegir-te l’exemplar que tenen de la Declaració dels Drets Humans, ja que la companyia aposta per trencar amb la localització tradicional del teatre. És una llàstima que no se situï l’acció directament al bar que hi ha fora, ajudaria a rebaixar la confusió que sent el públic a l’entrar i no trobar un lloc on seure i mirar còmodament. És una llàstima per què aquest tipus de teatre necessita fer-se al carrer. Necessita arribar a la gent del carrer que, per les raons que sigui, no es desplaça fins l’edifici amb escenari i butaques que anomenem teatre.
Barcelona (contra la paret) desplega les dues cares de la moneda i te les ensenya alhora: la Barcelona bonica, inclusiva, oberta, acollidora, pròspera, pluricultural; i la Barcelona de la repressió policial, del tràfic d’influències, dels sense sostre, dels joves a l’atur… Sense cap mena de dubte és una obra que no et deixarà indiferent, que ens toca de prop a totes i cadascuna de les persones que vivim en aquesta ciutat.
