El director Sergio Leone va fer en cinema la trilogia del dòlar i amb el film «Per qualche dollaro in più», que aquí als anys seixanta es va donar a conèixer amb el macarrònic títol de «La muerte tenia un precio», es va coronar per haver deixat una de les obres clàssiques de l’anomenat “spaghetti western”. Una de les característiques d’aquell film és que les trifulgues que passen els protagonistes s’allargassen volgudament amb la intenció que els espectadors de la pel·lícula les puguin assaborir lentament. El guió del film, de Luciano Vinzenconi, malgrat l’“spaguetti i el western”, té un registre culte i acaba seduint els cinèfils.

Una cosa semblant passa amb la trilogia sobre la mort de l’actriu, directora, poeta i dramaturga catalana Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966), nom artístic de Catalina Angélica González Cano, que va decidir acostar-se amb el pseudònim actual —n’ha fet servir d’altres de similars— a l’obra de Lewis Carroll manllevant-ne “Liddell”, el cognom del personatge d’«Alícia al País de les Meravelles». No tothom pot dir que ha estat batejat a la mateixa pila que ho va ser Salvador Dalí. Hi ha aigües beneites que deuen tenir una poció especial. O potser és la tramuntana, que també ha propiciat l’expansió de l’art en majúscules genials.

Angélica Liddell porta 35 anys al peu de l’escenari. Des del primer moment, sempre amb una aposta provocadora. I és ara, quan s’acosta als seus 60 anys, que ha fet una mirada al mite de la mort, primer amb el macroespectacle de sis hores «Vudú (3318) Blixen», una mena d’autofuneral, estrenat a Temporada Alta del 2023 i previst per a la temporada 2024-2025 del Teatre Nacional de Catalunya, i ara amb l’espectacle «Dämon. El funeral de Bergman», estrenat al Palau dels Papes d’Avinyó, dins el festival d’aquest any, i dins el Grec 2024, al Teatre Lliure de Montjuïc. Angélica Liddell promet acabar la trilogia amb l’espectacle «Eón», encara sense data, però que té totes les possibilitats que es vegi també a Barcelona i on, contràriament a l’actual «Dämon…», sembla que la Liddell vol jugar amb la provocació del silenci. Un espectacle de dues hores llargues sense dir ni piu i on regni el silenci absolut, si arriba, pot ser com una vacuna contra el virus dels mòbils i els estossecs a les platees.

Angélica Liddell tomba per tot Europa des que el 2010 el Festival d’Avinyó li va obrir les portes quan semblava que estava a punt de plegar veles amb la seva companyia. Ara, no s’està de denunciar que ha crescut com a artista gràcies a França i que no ha trobat ni aquí ni a Espanya el suport que li han donat a fora. Un clam que no és exclusiu d’ella i que podrien subscriure, segurament, moltes altres companyies.

Amb les tres úniques funcions del Grec al Teatre Lliure de Montjuïc de «Dämon. El funeral de Bergman», Angélica Liddell ha canviat lleugerament un dels primers apartats de l’espectacle, en relació a la polèmica amb la crítica francesa —un crític, de fet— que l’ha denunciat per haver satiritzat el seu cognom, “Capron”, amb el de “cabrón” en castellà. I és que, la Liddell es permet llegir i projectar sobre pantalla algunes invectives de diversos crítics sobre els seus espectacles que considera que l’han humiliat com a creadora, emparant-se també amb una de les dèries del mateix Ingmar Bergman contra la crítica. Però, després d’Avinyó, aquí, on tothom esperava que fes el mateix amb alguns noms de crítics més o menys coneguts, es limita a deixar “la crítica espanyola”, així, en general, per perduda, no mereixedora de ser maltractada, sense cap nom destacable i ironitzant sobre el fet que qualsevol artista que sigui artista de debò només es pot immolar davant de la crítica francesa.

És estrany que, sent de l’Empordà com és, criada a la caserna militar de Figueres per herència paterna i estrenant a Barcelona, la Liddell no s’hagi acarnissat i no hagi tingut un detall —mal que fos una floreta enverinada— amb la crítica catalana. ¡Que lluny que són les batalletes entre Josep Maria Flotats o Albert Boadella amb el critic Joan de Sagarra! Qui sap si aquesta ignorància de la crítica catalana de la Liddell no ve motivada perquè encara no ha acabat d’entendre que una creadora provocativa com ella —des de les arrels del punk fins a la maduresa actual— hagi obtingut en dues ocasions, un premi de l’esmentada crítica catalana: el 2020, per l’espectacle de producció internacional, «The Scarlett Letter», i el 2023 per «Vudú (3318) Blixen», com a espectacle de l’any, a més del Premi Sebastià Gasch que l’any 2011 ja se li va atorgar per la seva contribució a les anomenades arts parateatrals.

L’espectacle «Dämon. El funeral de Bergman» comença amb una provocació total. Com als “spaghettis western” de Sergio Leone, alguna escena s’allargassa excessivament —ja apareix l’anunciat i amenaçador futur silenci escènic amb la presència d’un dels figurants lil·liputenc—, i s’estén el gust per l’assaboriment del tempo —tota una escenografia de marc vermell i tuls blancs laterals, que diuen que és color del dol dels papes, de la sang i el preferit de Bergman— amb una ablució de vagina de l’oficiant Liddell a mig cos nu —beneït sigui el bidet!— i una benedicció per aspersió amb el salpasser, de l’aigua ginecològicament recomanada, espargida amb dolenteria sobre els soferts espectadors de les primeres files.

Només una filera de cadires de rodes a la banda dreta de l’escenari trenca el roig encès del marc escenogràfic. Serviran perquè uns endolats empleats de tanatori hi passegin la gairebé trentena d’intèrprets i figurants —escollits en un càsting a Barcelona d’entre 8 i 90 anys—, després d’un monòleg de la mateixa Liddell que s’encara als espectadors i els despulla l’ànima posant-los la por al cos davant la inevitable decrepitud que patiran tots per la xacra de la vellesa, que és el “check-in” cap a la mort.

Angélica Liddell fa amb aquest espectacle un homenatge a un dels seus ídols, per no dir exclusivament l’ídol Ingmar Bergman, amb qui fins i tot demana la mà de casament quan escenifica la vetlla al seu taüt de mort. Llegeix fragments del seu dietari. I ret homenatge a August Strindberg, amb algun fragment de l’obra «Un somni», que és la que Bergman va treballar més vegades. I s’empara finalment en el testament pòstum que el director va deixar per dissenyar com havia de ser el seu propi funeral, després de veure des del refugi de l’illa sueca de Farö, el també funeral del papa Joan Pau II, l’abril del 2005.

Ingmar Bergman, que va morir dos anys després, va voler un humil taüt de fusta de pi com el del Papa, el mateix que ara reprodueix en escena Angélica Liddell i que la crisi econòmica i la pandèmia moderna ha popularitzat també en el gremi funerari. Bergman va deixar dit que s’hi interpretessin uns salms determinats —aquí la Liddell ha incorporat actors de la companyia del Dramaten d’Estocolm, el teatre més apreciat de Bergman— i la interpretació d’una violoncel·lista que queda ofegada pel so de l’espectacle. Un testimoni de funeral que només es coneix gràcies a un enregistrament fet per una de les assistents del cineasta.

«Dämon. El funeral de Bergman» és excés elevat a la quarta potència. Excés en el monòleg de la mateixa atractiu, paraula, modulació i esgarips per remarcar segons quins adjectius —digueu-li homilia, si voleu—, durant una hora llarga de rellotge; excés en la resta de l’espectacle, pel nombre de figurants, pel ritual de rotllana, per la recreació d’un pas de processó amb so de cornetes i tambors inclosos, per la presència del Papa Joan Pau II, a qui la Liddell aixeca la sotana blanca per sexar-li el rave com si fos un pollet de criança; per l’exposició que pot semblar gratuïta de cossos nus de totes les edats, sovint sense que tingui una justificació de guió explicable sinó només provocar aquells espectadors a qui els molesta el nudisme, i per la gosadia a allargassar més enllà de les dues hores —almenys un quart o vint minuts més— tota una performance plàstica que és una barreja de teatre, dansa, música, moviment, denúncia i creació en llibertat d’una bèstia escènica —si se’m permet el qualificatiu— que té el do de desmotivar la indiferència, tant dels qui en són devots com dels qui no hi compartirien ni un cafè a la barra del teatre.

Per a tots ells, Angélica Liddell els ofereix una salutació final a ritme dels Pet Shop Boys i la magnètica «It’s a sin», és a dir, «Tot això és un pecat», en una mena de gest simbòlic com si volgués dir allò que ja deia Luis de Góngora, «Ande yo caliente y ríase la gente». I la “gente”, els espectadors, vaja, s’escalfen i riuen, aplaudeixen a cor què vols, alguns dempeus i tot, i surten d’una mena de missa laica convençuts que sí, que la mort encara té un preu, ni que a vegades s’hi arribi, fet un “spaghetti western”, «Per qualche dollaro in più». (…)