Angelica Liddell combina les imatges conceptuals, destil·lades, amb el discurs contundent aclaparador. Però el lloc importa. Veure un Papa creuar l’escenari té una significació molt diferent si és el Lliure o si és el Palau dels Papes, a Avinyó. Liddell fa un homenatge a la filmografia d’Ingmar Bergman, una deu per a la seva creació. De fet, el director de cinema s’emmirallaven amb August Strindberg (Júlia, Solo), un tortuós dramaturg suec que llençava les seves muses als cavalls com a dispositiu de creació. Ara, Liddell s’hi llença sola. Estripant els fragments de les crítiques més incendiàries de la premsa francesa. Va dir que ho adaptaria per a cada canvi de plaça però ella, possiblement sense conèixer el precari púlpit de la crítica catalana, la va encertar en decidir que no tenien el rang de les de Le Monde sobre espectacles anteriors com ara Terebrante o Liebestod. La crítica catalana va pel pedregar, sense necessitat de cap campanya demolidora d’Àngel Llacer. Si Liddell hagués indagat en els textos publicats dels seus espectacles (molts els podia trobar en aquest mateix web), tampoc seria la primera en destripar-ho. Perquè Pere Faura s’havia atrevit a caricaturitzar una crítica sencera al muntatge Sweet precarity. De fet, la crítica catalana, recentment, li ha concedit el premi a l’espectacle del 2023.

Liddell rendeix una absoluta devoció al cineasta suec. De fet, a Vudú (Temporada alta 2023), ja va fer la primera picada d’ull perquè, així com el director suec va preveure com volia que fos el seu funeral, també Liddell assajava com hauria de ser el se propi comiat.

La veritat és que el discurs de la Liddell, sempre tant controvertit, ara ha resultat ser menys trencador, i cansava un pèl la seva cantarella cridada. Pel que fa a les imatges arriben al paroxisme. Les dues hores de Dämon acaben cansant més que les sis de Vudú. Les metàfores són palmàrties. De Crits i murmuris explicita la referència de “cuatro mujeres de blanco en una habitación roja”.. De la volntat de vomitar de l’actor, ho transforma en una neteja des baixos en un bidet de joguina per convertir-ho en aigua beneïda per a les primeres fileres del públic. Per la darrera escena deixa anar una sintonia infantil de “That’s all folks“. Ara sí que va aixecar un aplaudiment esponati (creient-se que era el final) la sentència “El teatro es tiempo. El tiempo mata”. Lidell, com Shakepeare, sempre es pot extreure alguns instants sublims, per desafortunada que sigui la producció. Aquest cop, aquesta baixada als inferns resulta bastant prescindible.