Monte Isla ha posat un cos ben insòlit a l’escenari. Com hi ha diverses intel·ligències, també hi ha cossos ben diferents. I aquest cos sense talent mostra, en realitat, un talent amagat, per descobrir. Si fins ara, les seves instal·lacions partien d’un relat que es completava amb un paisatge escènic en contínua transformació (Donde empieza el bosque, acaba el pueblo, Allí donde no estamos), ara el cos parla, beu, eructa (a la seva manera). És una peça amb una dosi de sa surrealisme que va identificant la persona amb el vehicle que condueix. No queda massa clar si aquest “big big mal de panxa” és degut a una ingesta excessiva d’alcohol, a uns bolets perillosament addictius o als simples nervis d’estrena. La imatge dantesca d’un minion molt particular evoca a una obra de Jordi Oriol (Home-natja, Temporada ltta 2010).

Posar el cos a l’escena per primera vegada és com el primer que un prova de tirar-se de cap a la piscina: cal vigilar molt les planxades. L’humor que emergeix de la proposta és blanc i molt saludable i necessari. La sintonia It’s a kind of magic funciona com una sintonia molt còmica. Potser en la gran “descarregada” final hi ha un perillós apropament al ridícul per utilitzar uns elements que cutregen; n’hi hauria prou amb trobar la clau per demostrar que tot és un divertit i gamberro deliri de compartir un somni protagònic, de trobar una clau metateatral, com s’ha produït a l’arrencada amb el discurs multilingüe pels megàfons de la camioneta. La preciositat amb el joc de llums precisos i els absorvents canvis escènics es transformen en uns recursos molt més físics, materials tangibles que projecten deliri però no l’excel·lència artística dels anteriors muntatges.

El darrer repte és plantejar si aquest cos que s’estrena en la carrera de Monte Isla hi és pel simple fet de ser-hi o emergeix per dir o fer alguna cosa (per innecessària que sigui). És allò de l’equilibri entre el fons i la forma. En aquest cas, si la forma (fer aparèixer un cos en una clau insòlita, que no inèdita perquè propostes com les de Macarena recuerda també han jugat amb els equívocs del cos (Ay, ya; The watching machine; Intervenir un cos) és ja de per si el fons de la peça, la seva raó reivindicativa. AzkonaToloza aprofiten la construcció de l’espai escènic in situ per anar desplegant la seva tesi (Extraños mares arden, Tierras del Sud, Teatro Amazonas, Canto mineral, Cuerpos celestes); a Un cos sense talent sembla que la tesi sigui la seva inexistència.

L’homenatge als titellaires (persones que, de fet són a escena pretenent passar desapercebut sota del castellet o provant de donar el màxim de focus als titelles que manipulen) tanca la peça, amb una divertida escena de titelles de catxiporra entre dos dimonis i el so de la parla amb llengüeta clàssica. El teatrí mòbil agafa mides de televisió de tub catòdic, aquella popular caixa tonta immensa que dominava els menjadors de casa. Ara, la pugen a escena i deixen que els dimonis i els set pecats capitals que surten volant del castell de focs artificials final sentenciïn el quadre a la fi apocalíptica, sense deixar l’aire d’una tragèdia còmica, desproporcionada volgudament. Monte Isla és molt murri.