Aquest espectacle, que es va estrenar a la darrera edició del Festival Grec, suposa un gir important en la poètica dels Monte Isla. Després d’explorar paisatges escènics en què el cos resultava un element estrany o anecdòtic, Andrea Pellejero i Adrià Girona posen al centre la corporalitat, amb un especial èmfasi en l’escatologia. A Un cos sense talent, un artista ambulant i molt precari –una mena de venedor de fira posseït per una irrenunciable, misteriosa determinació– pateix una sèrie d’inquietants metamorfosis. En el paper d’aquest comediant, Andreu Martínez repeteix alguns lemes per promocionar el xou en diferents idiomes, un poti-poti que resulta còmic i molt expressiu: “Open your mind, corazón”. La furgoneta amb què es desplaça sobre l’escenari és el seu teatrí, que no para d’expel·lir bombolles de sabó, confeti, música i moltes coses més.  

La bellesa interior a què al·ludeix el firaire es materialitzarà com un cúmul fecal. Vist en retrospectiva, això se’ns anticipa ja al primer tram amb un personatge creat a partir del cul nu de l’artista, en irònic contrast amb la invocada pretensió de descobrir harmonies secretes. Al segon dels tres blocs en què s’estructura la peça, la part del darrere de la furgoneta serà condicionada com un escenari provisional d’on emergirà una mena d’anus-cimentera que, entre incontinents sons de descàrrega, evacuarà una prolongada defecació plàstica, negra com el petroli, per acabar excretant –juntament amb les rosades vísceres– una criatura tentacular i agònica, estranya epifania inflable.

Serà en l’evolució coreografiada del final on es reflectirà el treball d’investigació dut a terme per la companyia –gràcies als Ajuts a la creació Carlota Soldevila– a partir de la tradició del titella de guant de Taipei. El performer resta amagat sota una estructura de cap-gros amb teatret incorporat, on dos demoníacs putxinel·lis es maten a bastonades. Sembla que el destí del cos que sosté el dispositiu, l’actor sotmès a un absurd frenesí, és entrar en col·lapse. Monte Isla trasllada de manera molt plàstica, hiperbòlica –entre raneres intestinals i èxtasis excrementicis– la sòrdida superfluïtat i la precarietat extrema a què la nostra societat ha condemnat els artistes i titellaires. It’s a kind of magic. 

Vegeu la crònica sobre el festival TNT publicada a Núvol el 3 d’octubre de 2024