Ho reconec: puc  escoltar mil cops la sublim partitura de “Le sacre du printemps” composada per Stravinsky  sense la qual ni la música del segle XX ni la del de tots els segles posteriors seria la mateixa , deixant que cada cop les notes em portin a territoris diferents. Però quan es tracta de veure-la escenificada coreogràficament ( i amb el permís de Maurice Béjart, creador d’un ballet també ben memorable), el cap se me’n va inevitablement cap a la que em sembla la versió definitiva i insuperable de l’obra; aquella signada per Pina Bausch. Pocs mesos abans de la seva mort, Pina la va presentar durant uns dies molt calorosos del mes se setembre a un Gran Teatre del Liceu en el qual tot el públic va acabar ben suat, perquè la gran creadora ( que al llarg d’aquella vetllada , va recuperar també el magistral i molt autobiogràfic “Cafe Müller” , ballant-lo de nou per primer i últim cop després de molts anys, com si el retorn al cafè de la infància fos un presagi del proper final) va exigir que s’apaguessin els aparells d’aire condicionat. I encara que l’exigència  inicialment et fes senti ben incòmode, el cert és que , finalment, acabava resultant ben coherent. Tot passant calor, et senties encara més immers en el tel·lúric i fosc espai cobert de terra en el qual tenen lloc els rituals ancestrals que suggereix la partitura, i que acaba amb un contundent acte de sacrifici humà. Com és ben sabut, el sacrifici d’una vida humana, és l’acte suprem amb el qual els humans segellen una mena de pacte amb els deus, un cop queden convençuts que , per tal de superar les inclemències de la vida, cal buscar aixopluc en les figures divines, tot creient firmament en al seva existència.

Pina va delimitar a la perfecció el sentit que es desprèn de la partitura de Stravinsky . I Sasha Waltz, considerada sovint com l’hereva natural de Pina encara que hagi desenvolupat al llarg de  les darreres dècades un estil propi ben definit i diferenciat, ha sabut seguir les seves petjades i agafar-li el testimoni amb una estupenda versió de “Sacre” que , sense renunciar per a res a la seva particular forma d’entendre la dansa (que pot arribar a ser enlluernadora , com ens va demostrar a l’antològic “Dido & Aeneas” vist al TNC) , li fa notòries picades d’ullet a la Consagració de Bausch. Ja per començar, situant a l’escenari una monticle terrós que mai agafa el polsós protagonisme d’aquella terra coberta de terra que connecta amb les arrels de la civilització omnipresent al muntatge de Pina, però que també compleix una contundent funció simbòlica. I per continuar, jugant amb un vestuari que, a l’hora de cobrir el cos de la víctima que ha de ser sacrificada, opta pel mateix vermell rotund. Al llarg de “Sacre” , la companyia es lliure a una dansa en la que hi cap la sensualitat i la violència, la por col·lectiva que porta a buscar  l’aixopluc del grup i la disgregació d’aquest davant l’amenaça, l’energia desbordada i la necessitat de control, enfront allò que ens pot caure del cel. Waltz afirma que portava molt de temps interessada en “els mites i els rituals arcaics que evoquen el poder i el gran ordre de la natura” , i que en els tecnificats moments actuals “ han quedat reduïts a la seva mínima expressió”. I sens dubte, “Sacre” li dóna la possibilitat d’evocar-los , i de visualitzar amb gran força coreogràfica aquesta idea del sacrifici individual al servei del bé comunitari .

Però, lamentablement, Waltz no l’encerta, a l’hora de crear una proposta un xic llastrada per una primera part que es situa molt lluny de les seves grans creacions. D’alguna manera, “L’aprés-midi d’un faune” de Debussy podia semblar un bon punt de partida que connectés amb la “Consagració” , encara que només fos per la seva forma d’endinsar-se en un món mític habitat per essers mitològics que entren i surten de la migdiada amb l’eros ben disposat a fer de les seves. I malgrat tot, i malgrat els cossos despullats dels ballarins, es diria que aquí la mandra s’ha imposat a la sensualitat. Llavors et venen al cap els cossos també lleugers de roba que Waltz acabava amuntegant dins de grans caixes transparent a la seva trilogia sobre els cossos humans, i perceps d’immediat la diferència entre la creació visceral, i l’exercici estètic amb certs xics mimètics. I després d’un prescindible passeig videogràfic per un bosc invertit acompanyat a la flauta per Albert Mora, arriba una  “Scène d’amour”  extreta del “Romeu i Julieta” de Berlioz que, ja d’entrada, no encaixa gens en el tríptic, encara que l’excusa sigui que totes tres obres van ser  interpretades al seu moment pels mítics Ballets Russos. Però és que alhora, Waltz ofereix el duet servint-se d’una aires neoclàssics , decididament freds i ben convencionals, que deixen convertida la tràgica passió dels dos adolescents enamorats en un innocent flirteig sense més conseqüències. Per sort, “Sacre” arriba després del descans. Però encara que amb això en hi hagi prou per reconciliar-se amb la creativitat de la Waltz, no en hi ha prou per a redimir el conjunt de l’espectacle.