Patricia Caballero apareix lligada amb el tors descobert. Sembla patir una estranya follia, repetint moviments mecànicament sense, aparentment, cap raó concreta. Si La Chachi (Lon inesacalables Alpes, Buscando a Currito, El combat del segle) desenvolupa el seu flamenc fent farsa d’una romeria, aquí la desesperació i les seves fugides entre oníriques i fantasioses poden recordar el Segismundo de La vida es sueño. El que sembla un solo es transforma en breus diàlegs amb la veu (de Beñat Achiary) des de la percussió repicant amb tubs buits sobre una pedra (que sembla l’evidència d’una penitència com la de Sísif i la seva maledicció) i des de la guitarra de Raúl Cantizano. El quadre va canviant del flamenc desmanegat, ballant asseguda a terra, al contemporani i, finalment al folk, sota la sonoritat d’una viola de roda.

Caballero treballa la dansa de desgast, l’esgotament quan es cobreix amb una capelina posant-se la caputxa al rostre. És una dansa abstracta, un personatge que ara es gronxa, ara es desespera, o balla amb una llibertat inusual. Acompanyada en un viatge incert i que deixa el públic bastant desamparat. Sense saber què és malson i què realitat.