Patricia Caballero, natal de Cádiz, té una relació que ve de lluny amb la ciutat: es va llicenciar a l’Institut del Teatre i hi ha recorregut part de la seva trajectòria. Alguns segur la coneixeu per la seva col·laboració amb artistes com Israel Galván, Luz Arcas, Alberto Cortés i Mònica Valenciano, entre d’altres. Per als que no, aquestes referències poden servir per ubicar una mica millor la seva poètica, ja que no és un plantejament fàcil de categoritzar, sinó més aviat heterodox, com assenyalava al principi.

El cas és que Caballero feia uns anys que estava desapareguda de l’escena, centrada en el seu projecte Epifanías, després d’onze anys dedicada a les seves creacions, fins aquest any que ha estrenat la seva nova peça: Ágape. El títol pren el terme bíblic que prové del grec per referir-se a l’”amor per Déu”, és a dir, aquell amor pur i incondicional, que al seu torn, és també l’amor de Déu per l’home en la seva imperfecció. A diferència d’Eros, l’amor per atracció i desig, Àgape és desinteressat i espiritual, d’aquí que sigui pres per la tradició cristiana i associat a la fe. Però què passa quan busquem a Déu en les profunditats del nostre ésser? Quan ens adonem que el més incondicional en nosaltres, potser sigui l’inconscient, que alhora és el més interessat? On el trobem quan transitem pel sacrifici que ens purifiqui del pecat? On queda allò pur, gloriós i virtuós, enfront allò impur, grotesc i el vici? En aquest espectacle Caballero transita per aquestes preguntes, convidant-nos a ser espectadors i alhora formar part del seu subconscient, del seu món interior més fondo, amagat de tota racionalitat lògica.

El curiós és que en aquest inconscient soterrat Caballero no està sola, sinó que es troba acompanyada de dos músics Raúl Cantizano i Beñat Achiary, el primer a la viola de roda i a la guitarra, i el segon a la veu i la percussió. Dos músics experimentals que acompanyen a la creadora en el seu “estar inconscient” com qui està per casa. Ara bé, inconscient no vol dir aleatori ni irracional, sinó espontani i intuïtiu, sense un nexe visiblement coherent, més que la irreductible identitat de la persona. D’aquesta manera, a partir d’una escena transdisciplinària en la qual ella es troba “lligada” i després deslligada de si mateixa, la directora i intèrpret de la peça ens comparteix la seva intimitat com a creadora de realitats tant intangibles i paradoxals com l’amor de Déu.