Sia la cort de París del segle XVII haguessin fet servir smartphones en comptes de cartes, el resultat seria una obra no gairediferent de la que va imaginar Molière. Això és el que pretén la nova versió d’El misantrop, que han aixecat al Teatre Grec el director David Selvas (Tots eren fills meus) el dramaturg Sergi Pompermayer (Amèrica), primer avançament de la temporada vinent del Lliure.

Més enllà dela recent polèmica amb les traduccions teatrals, cal preguntar se si una revisió tan profunda del text —amb els personatges que habiten a la Barcelona actual — pot respondre al títol original. ¿No estem davant d’una peça nova?

L’ocurrència té sentit: situar l’universal Alceste en l’època de les xarxes social si el culte a l’aparença, un home que no tolera la hipocresia, un sincericida que diu les coses com les pensa.Els palaus es transformen en una discogràfica poblada d’artistes i influencers desbordants d’ego. Si Molière va trencar el cànon del seu temps deixant a parir la intocable burgesia, la transgressió no es correspon: tots sabem que a chez les celebrities fa olor de podrit.

Complicada relació amb el difícil escenari del Grec. Molt al fons, veiem una oficina que s’amaga darrere d’una espècie de pantalla de cine. Els intèrprets han de sortir del cub i acostar-se al públic perquè puguem veure’ls bé. En el pròleg són criticats els espectadors, acusats de postureig, una forma diferent de demanar que apaguin els mòbils.

D’entrada, dues característiques importants que foragiten el to de comèdia: d’una banda, la importància de la música en directe, rock solemne i atmosfèric, de l’altra, el text en vers de Pablo Macho Otero, més preocupat a sonar realista que a buscar l’enginyosa gràcia originària.

Sobre aquesta base es mou amb facilitat un Pol López que porta el pes de la funció i arriba a cantar un parell de cançons. Amb poques situacions còmiques, el seu Alceste sembla un malhumorat personatge de Txékhov. També resolta Mireia Aixalà, determinant actualització de la partenaire Célimène, presentada com una executiva empoderada que s’escapa de la misogínia de l’original. La reducció deles trames deixa als secundaris sense espaiper lluirse, ja que passen gairebé més temps tocant instruments que dins del paper.

Esquivant tots els obstacles i pensant en la versió de sala per al Lliure, que es veurà millor, hi ha alguna cosa en el muntatge que funciona, segurament el seu afany límit en la modernització de l’obra per adaptar-la a tots els públics. Entre vídeos de TikTok, Autotune, poliamor, precarietat laboral i una mica de droga i alcohol, que mai ve malament, s’esbossa l’essència tèrbola de Molière en present amb un punt de moralina. No sabrem si l’autor n’estaria d’acord.

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA A ‘EL PERIODICO DE CATALUNYA’