Han passat deu anys des de la seva estrena i la posterior versió cinematogràfica. Deu temporades seguides amb el teatre ple a Madrid i una intensa gira per diversos escenaris. No ho pot dir tothom. Parlen de 2 milions d’espectadors fins ara amb el musical «La llamada». Ja han passat per Barcelona en dues ocasions i hi tornen per tercera vegada. L’eufòria de l’auditori no s’ha esgotat. Els Javis, com es coneixen els autors i guionistes Javier Ambrossi (Madrid, 1984) i Javier Calvo (Madrid, 1991) —parella a la vida real— tenen una flaca per la mirada mística. Recentment han tornat a tocar el tema diví amb la sèrie «El Mesías» (Movistar+) on un enigmàtic Albert Pla feia cara d’espantar les criatures.

Hi ha fenòmens difícils de qualificar. Aquest n’és un. «La llamada», en teatre el 2013 i en cinema el 2017, fa una mirada al passat. Quan es despenja el quadre amb el retrat del papa polonès Joan Pau II (un dels papes amb el pontificat més llarg: 27 anys a la trona des del 1978 al 2005, quan va morir) un pensa que ha plogut molt des d’aleshores. I en el camp de la religió, de com s’entén l’amor romàntic i del feminisme, encara ha plogut més. Més aviat es podria dir que ha diluviat.

Però «La llamada» té un paraigua gegant ben estès i es mulla poc, potser com tocaria fer-ho a un quart llarg del segle XXI. Però els Javis més aviat fan com si sentissin ploure. Sota l’embolcall de Déu, parlen del primer amor i de l’encegament i la submissió per aquest amor de l’adolescència encara ingènua. I juguen amb la feblesa de dues adolescents en un campament regentat per monges prop de Segovia que busquen la llibertat, s’escapen de nit, beuen més del compte amb vodka inclòs, esnifen una mica, tenen mòbil amb poques megues, tiren d’Spotify i aspiren a fer un duet musical que, paciència per als espectadors, esclatarà com cal al final del xou, gairebé amb un embolcall de cabaret.

L’humor i el desvergonyiment salven el guió textual de «La llamada». La proclama del lesbianisme, el penjament de l’hàbit de la monja Milagros i la rigidesa de la mare superiora acabada d’arribar al campament amb “manu militari” per ordenar el caos —molt del temps del tardofranquisme i la transició— juguen a favor de l’escepticisme religiós contemporani que connecta fàcilment amb l’auditori i justifiquen la ficció d’una història amable i iniciàtica, gairebé juvenil, en clau de musical i amb rerefons mític de Whitney Houston, la cantant nord-americana que va morir el 2012, precisament quan els Javis perfilaven el guió de «La llamada».

Si a l’època grisa del blanc i negre del segle XX, el petit Marcelino —aquell del “pan y el vino”— parlava als anys cinquanta amb “nostru sinyó” clavat a la creu, a l’època acolorida i farcida de presumpta llibertat del segle XXI, la jove María de «La llamada» també pot parlar amb el mateix “nostru sinyó” que, en aquest cas, més que baixar de la creu o del cel, baixa de l’escala per interpretar alguns dels temes de la gran Houston. Els temps, fins i tot per a Déu “nostru sinyó” han canviat.

«La llamada» és tot un refregit de mongetes tendres a l’ombra del campament La Brújula, amb la germana Bernarda (estel·lar l’actriu Marta Valverde capaç de fer —almenys en la primera funció— com feia Paco Morán, una divertidíssima “morcilla” quan el so microfonat fa la perla i espetega com si fos buidat de “gasos”); la germana Milagros (espectacular Estrella Xtravaganza, coneguda drag queen de Jérez de la Frontera, amb número gairebé de clown amb l’enfilada a la llitera del campament); l’adolescent María (magnífica veu de Nerea Rodríguez, nascuda a Gavà, i coneguda per Operación Triunfo); l’adolescent Susana (igualment a l’alçada interpretativa amb l’actriu mallorquina Angy Fernández, nascuda a Palma); a més de Déu omnipotent, baixant sempre per l’escala, darrere la tarima dels músics i la gegantina creu (interpretació de l’actor anglès Richard Collins-Moore, recordat aquí per la seva participació i el seu característic parlar català en sèries de TV3 com «Oh, Europa!» o «La memòria dels cargols» de Dagoll Dagom). Final de festa amb trabucs de paperets de colors i tot l’auditori dempeus picant de mans a ritme de la banda sonora del musical. Com si l’èxtasi d’una missa laica hagués impregnat a tothom la crida del més enllà. (…)