Per començar, un sopar de duro. Hi havia un company de la Facultat de periodisme, cap allà el 1992, que es guanyava la vida fent concerts de música a les escoles amb una flauta travessera. Un dia, va adoptar un gat abandonat. El va batejar com a Manolo (pel grup de rumba que faria furor als jocs olímpics). El gat va deixar de voltar perquè, a casa de l’estudiant, trobava menjar i carícies. Puntualment, quan ell es posava els guants, jugaven sense risc que cap esgarrapada fes malbé uns dies que havien de moure’s àgils per sobre la flauta.

Ara, Ramon Madaula (Els buonaparte, Adossats, Els Brugarol) torna amb una comèdia despullada de tot. Sense sofà. Només armada amb paraules i discursos de llibres d’autoajuda. “La felicitat és una elecció” diu el conferenciant (excinquè tuba de l’OBC) que espera un fotògraf per a un reportatge del dominical del diari. Serà portada. Pot ser el seu rellançament definitiu. Està convençut que la seva recerca de fer fora el tigre que la por de tot homínid projecta per a garantir la supervivència pot ajudar molta gent. Com, per exemple, la fotògrafa que substitueix al titular, amb qui ja s’havia emparaulat l’encàrrec.

Mercè Martínez interpreta una dona ferida que ha decidit deixar la parella i que només rep patacades de la vida. Té orgull ferit, però prova de protegir-lo amb el treball a la càmera. David Olivares és aquest conferenciant d’èxit que reconverteix els fracassos en reptes d’autosuperació. Una mena de passes cap al Nirvana sense reencarnació en altres bèsties. La incompatibilitat és manifesta. El conflicte teatral està servit. Els dos actors mostren ofici i química. saben ser patètics des de les seves aparents torres d’ivori.

Madaula torna a fer ironia i sarcasme de situacions conegudes. És cert que la mirada d’un fotògraf, que aparentment vol passar desapercebut, és insòlita: S’inspira en els angles dels retratats. Escolten comentaris al vol de personatges mediàtics sense necessitat de transcriure, cosa que permet digerir millor els pensaments i, sovint, rebatre’ls. La peça navega del monòleg autosuficient o patèticament divertit a les rèpliques afilades, amb un tercer convidat (el tècnic Gustau, potser una clicada d’ull al titella periodista amb gavardina fins als peus de granota més ditxaratxer de The muppet show?) que és un còmplice, un jutge. En tot cas, Gustau és un àrbitre que adverteix que el temps per fer les fotos se’ls hi acaba.

Fi d’olfacte, Madaula atorga el paper de demiurg al tècnic amb un aire similar al del fotògraf davant de l’ego de l’actor, o del periodista influencer (a la tele, a la premsa o al Youtube). Tot és líquid. La mediocritat envaeix capriciosament els regnes de Taifes. La felicitat és aquella ombra que es persegueix obsessivament, o bé és l’acceptació de viure xinoxano sense estridències ni flaixos. L’actor, ara en el rol de director i dramaturg, escriu planer com els diàlegs políticament incorrectes sobre els tòpics de le spersones d’altres cultures. podria estalviar-s’ho, Però això també mostra el seu univers d’autor, imperfecte i destraler, honest i sense filtres ni red flags.

Deia, al principi, que aquell Manolo acceptava de grat viure sota teulada. Un dia el músic va voler acariciar-lo, però, com que l’endemà tenia una partitura complicada a l’aula, va fer-li els manyocs amb els guants, sense joc. El gat es va estranyar. Quan es va treure la protecció, el Manolo li va esgarrapar en els plecs dels dits com a represàlia al canvi de codi. La vida és més imprevisible que la felicitat, potser.