José Luís Redondo és un showman. Sí l’any passat va fer tot un Joan Dausà deixant que el públic el portés en braços fins a l’escenari, com una estrella de rock en una pel·lícula homònima per a refermar la glòria també a la pantalla gran, aquest cop vesteix d’entrenador de tenis i presenta un malabarisme menys extrem però la seva mateixa simpatia. Amb un personatge fantasma i esnob, Ricky el profesor de tenis, (que denuncia al final de l’acte la violència militar a Gaza: “Free Palestina”) per a un cabaret d’artistes molt més àcrates, què pot sortir malament?

El Cabaret demostra molta versatilitat i exercicis clàssics d’extraordinària factura. L’exemple més carismàtic és el treball de cintes de Xana i Diego. Força, equilibri, plasticitat en unes acrobàcies elegants i a una notable alçada. L’exercci més rodó i tambe més clàssic (de concentració de concurs de balls de saló) de tota la nit.

El duet Laiaona també té moments de força i de gran plasticitat, constant contacte, malabarisme a peu de terra. Això va fer que no es pogués veure les evolucions al terra, tot i meravellar-se del volt de l’àgil fent tombarelles sobre dels peus alçats de la portors. Probablement, executar algun exercici en un espai més elevat (un simple banc o tarima de petites dimensions permetria lluir millor l’exercici.

Un cas similar succeeix amb la clown i verticalista Marta Bolíbar. La seva primera aparició la feia confondre en una mossa de pista (que no n’hi va haver). El seu clown tímid, que no sap què fer amb les mans i que amaga els seus cabells en un gorro de làtex de piscina inquieta i enamora per la seva tendresa. No saber-se explicar i intentar-ho és el que caracteritza millor aquesta actriu que atrapa més pel que amaga que pel que exposa (amb aquell orgull de palmells cap a dins, tant propi).

La màgia de La doble mandoble, amb un excentricisme desbocat i en clau de càpsula, no fa massa justícia a la clau de mag amb partenaire masculí però amb ínfules de tigressa.

Finalment, Trocos Lucos és un notable exercici de la bàscula coreana. Però la decisió de fer uns personatges còmics (que falta afinar) menysté un treball d’alçada, cabrioles i frescor amb un quartet de cossos diferents guarnits amb roba de treball ben senzilla. La màgia és quan surten disparats de la bàscula. Final espectacular per a un Cabaret que té potència i varietat d’exercicis, però que pateix per no ensenyar la tècnica amb les millors condicions i per uns intèrprets que els pot més la il·lusió que el rigor de sentir-se còmodes amb una dramatúrgia ben apamada.

El Cabaret Trapezi és l’actuació que cap espectador jove (i no tant jove) de Reus es vol perdre. És l’instant del més difícil encara i de la gamberrada més insòlita (en hora golfa). Ricky advertia que el pressupost de clavells es va haver de reduir a darrera hora i que caldrà repartir-los entre les tres gales. Una ironia que coincideix amb la sessió més curta de les tres i que li ha faltat un punt d’acabat més rodó, perquè la majoria dels números es veuen amb una dramatúgia i interpreació actoral massa tendra, tot i que potser els resultats circenses sí que compleixen amb l’espectacularitat delt salt mortal estirat per caure a sobre la bàscula coreana.