B.O.B.A.S garanteix com aquell Mort de Riure (MDR), un quadre insòlit de patacades. La gràcia està tant en la coreografia de baralles com en el joc de la repetició. La trama és tan simple que acabaria en menys d’una frase. I elles demanen que no es reveli. Sí que es pot dir que no abandonen el seu posat compungit i que els personatges vesteixen el nas (i el rol d’excèntriques o Carablanca) de cada intèrpret.

El “Lo siento mucho”, el “Cú-Cú-Cú” O la ingenuïtat en creure que es té la capacitat de fer desaparèixer el que faci falta (quan el públic comprova que és que no hi veu) són gags que es van esquitxant per una situació dantesca.

La peça acaba com el despropòsit que s’insinua des de la primera nota, afinant trompeta, saxo i timbal. El repte és mantenir la compostura en una situació increïble i divertidament impossible de resoldre amb dignitat. Fins i tot l’aparició del voluntari és còmica, sense la necessitat de ridiculitzar ningú. Un esbojarrat espectacle per a un públic molt ampli.