Les bandes fúnebres en aquest pais sempre han ajudat a reforçar la solemnitat de l’acte mortuori. Però també hi han aquelles bandes que acompanyen l’ofici d’aquelles misses que no volen ser un acte trist, ni tràgic, sinó una celebració a la vida. Els afroamericans se’n fan un fart de ballar, cantar i tocar músiques alegres per acomiadar els seus éssers estimats. Així que perquè no fer el mateix aquí, però jugant al contrast amb la millor figura què ho pot fer: el clown? Així doncs a La Cotonera, un dels nous espais d’aquesta Mostra que any rere any es metamorfitza, tres dones vingudes de València, s’han posat uns tratges fúnebres, però amb borles vermelles que fan sospitar. Estan a l’espera de que arribi el capellà i el mort per donar-li sepultura. Elles estan allà per tocar el bombardí, la trompeta, el platerets i la caixa. Però sembla que alguna cosa falla.

Mentre esperen que arribin, les tres dones tracten d’entretenir els familiars i amics (nosaltres, el públic) per tal que no ens posem nerviosos amb l’espera. Tanmateix, no són precisament hàbils i la seva comunicació tampoc és la més fluïda. L’espera acaba derivant en una sèrie de desafortunats i hilarants equívocs irreverents i en un salvatge final, a cop a de pala i fang.

Les figures d’aquestes tres clowns contrasten molt bé amb l’època que pretenen remarcar, quan es feien aquetes misses de poble, amb bandes fúnebres que transmetien encara més aquesta sensació de tragèdia solemne. Però sembla que sols se’ls hi escapen les notes de l’aniversari feliç o de l’himne vintage de Los Pajaritos.

Jimena Cavalletti y les seves sòcies de la companyia Lisa Madesen i Laia Sales recreen números clowns vistosos, divertits, sense molta inventiva, però amb molt d’ofici. I saben trobar la complicitat fàcilment, sobretot amb la incorporació d’un capellà entre el públic que sabrà jugar el seu paper i aportar també el seu gag.