La primera vegada que se’ns adreça, la protagonista de L’imperatiu categòric es mostra resolutiva i franca, amb les idees clares i una mirada irònica, lúcida i desencisada sobre el món. La talentosa Àgata Roca, que la interpreta amb una naturalitat fascinant i ens fa riure gairebé sense voler, ens exhorta a apagar els mòbils i ens parla de Kafka. La darrera obra de Victoria Szpunberg pot semblar construïda com un guió cinematogràfic, però és pur teatre. De bon començament, ficcionalitza els espectadors com a alumnes dropos d’una professora d’ètica que es veurà obligada a abandonar les seves conviccions per sobreviure en un sistema on “fer bé” la feina ‒inclosa la docència‒ sovint implica algun tipus d’estafa.

La Clara, una dona en la cinquantena que somatitza l’estrès en forma d’acúfens i lipotímies, està sotmesa a una situació extrema: sobreviu amb el sou de misèria d’una professora associada, sense perspectives d’aconseguir el càrrec que mereixeria a la universitat; ha d’abandonar el pis on viu, adquirit per un fons voltor; i, per acabar-ho d’adobar, d’uns anys ençà s’ha tornat invisible. El seu turment és minimitzat per un psiquiatre prepotent que li acaba les frases, i la seva fúria assassina no convenç tampoc el policia. De fet, cap dels personatges masculins ‒siguin expats, grimpaires o seductors fatxendes que confonen la filosofia amb l’autoajuda‒ està disposat a veure-la de veritat ni molt menys a reconèixer-li una potència perillosa, subversiva o anorreadora. El fet que tots se li apareguin amb la mateixa fesomia ‒la de Xavi Sáez, que els interpreta meravellosament bé, amb una immensa vis còmica‒ constitueix un divertit joc metateatral, a banda d’incidir en una mirada autodefensivament aplanadora.  

El nucli temàtic de la peça el conformen la precarietat i un munt de renúncies íntimes que comprometen la dignitat. Violentament agredida per un sistema que l’expulsa, la protagonista posa de manifest el caràcter fantasmagòric dels nous imperatius categòrics, que ens fan esclaus de l’arbitrarietat o autòmats del deure. Les reaccions irades de la professora, però, se’ns ofereixen embolcades en un humor subtil i molt eficaç. I és que, malgrat la crua versemblança de tot plegat, la direcció de Szpunberg opera amb una elegant distància, probablement derivada de la convicció que la realitat ja és prou deforme per si mateixa. N’hi ha prou amb una ironia àcida i molt ben dosificada per realçar-ne el patetisme i la degradació.  

La versàtil i sòlida escenografia de Judit Colomer, que marca la separació entre escenes, fa aparèixer un loft sòrdid, un replà infernal, un restaurant deslluït i un despatx universitari que muta primer en consulta mèdica i després en comissaria. Tots aquests espais són parcel·les pràcticament inhabitables de la ciutat-laberint, d’on totes les sortides ‒hi ha dos finals possibles‒ semblen conduir, en un sentit o en un altre, a la claudicació. Recordo un conte de Michael Ende en què la prova secreta que calia superar per abandonar el laberint consistia a desobeir. Desobeir el mandat moral, s’entén. Potser el que li cal a la Clara és precisament això, deixar l’ètica en suspens. Al capdavall, la invisibilitat a la força ha de portar associada una certa forma d’impunitat, no?

Crítica publicada a Red Escénica el 12 de març