Tu, potser has cregut tota la vida que l´única arma de la qual cal disposar en tot moment és la paraula; un arma que, en teoria, en un món ideal, està destinada a obrir-li sempre les portes a la reflexió i el raonament .I  no cal ni dir que aquesta convicció pot estar molt arrelada dins teu, si ets professora d’ètica a la universitat  des de fa un grapat d’anys com ara ho és la Clara, la protagonista de la nova obra de Victoria Szpunberg. Fins que un dia  te n’adones que els teus alumnes passen molt de les paraules que pronuncies a l’aula, i de les paraules que els hi aconselles llegir. I te n’adones també ( o , senzillament, acabes de veure clar allò que ja anaves percebent des de feia temps) que les teves paraules no produeixen tampoc cap efecte ( o produeixen directament una total incomprensió) en els companys de feina dels quals depèn en gran mesura el teu gens prometedor futur laboral que sembla ja ancorat en el passat, o en els veïns invisibles que et foraden les orelles posant sempre la música al seu màxim volum, o en els agents immobiliaris que t’intenten encolomar un cau infecte a preus prohibitius com si t’estesin fent un gran favor. I quan te n’adones de tot això , deixes definitivament de ser kantiana per tornar-te del tot kafkiana, i sentir-te una mica com aquell Gregor Samsa que un mal dia es desperta convertit en una mena de panerola gegant que provoca fàstic fins i tot als seus essers més estimats, o com aquell altra Josef K. acusat per la burocràcia judicial d’un crim desconegut. I arribats a aquest punt, potser comences també a pensar que un ganivet ben esmolat que ha vingut a parar  a la teva bossa de mà de manera inversemblant,  pot resultar un arma més efectiva que la més acurada de les  paraules.

Aquest és el punt en el qual es troba la Clara G. de Szpunberg, tal i com la mateixa autora ens la ve a presentar  al programa de mà del seu espectacle. I partint de les feixugues realitats a les quals s’enfronta en solitari aquesta dona que ha bufat ja les cinquanta espelmes d’aniversari i que pot acabar dormint al carrer si no troba un pis a l’abast de les seves minses  possibilitats econòmiques abans de quinze dies, no és estrany que s’obri davant d’ella un itinerari amb quelcom també de malson kafkià. Un itinerari  puntuat per un grapat de trobades amb diversos homes que, si estan interpretats per un únic actor ( el magnífic Xavi Sàez) és perquè venen a representar també diverses cares de la masculinitat tòxica; sembla ser que aquesta no era la intenció inicial de l’autora quan es va posar a escriure, però el perfil que anaven dibuixant els personatges, va acabar portant les coses cap a aquesta conclusió.

En qualsevol cas, el malson kafkià , accentuat per la imaginativa i opressivament trista escenografia dissenyada amb molt d’encert per Judit Colomer, no està exempt de les seves bones dosis d’humor cruel, que li permeten a l’esplèndida Àgata Roca compaginar en tot moment aquell punt de comicitat que ha estat la nota dominant al llarg de la seva trajectòria dins de T de Teatre, amb aquell altre punt d’amenaça dramàtica al llindar de la tragèdia que plana sempre i cada cop més damunt de la Clara. Per moments, l’estructura de l’obra i fins i tot aquella atmosfera un xic onírica que transmeten les transicions d’una escena cap a una altra, recorden una mica la d’aquell “El pes del cos” estrenat per l’autora fa un parell d’anys al TNC. Però aquí, l’evolució que segueix la dramatúrgia ( a la qual potser només li sobra la reiteració d’unes enregistrades veus en off que verbalitzen allò que ja sabem, i que , en qualsevol cas, resultarien més efectives si es presentessin com a  apartats del  personatge fets en directe) )  resulta molt menys dispersa, i la definició de la protagonista i dels seus acompanyants, molt més encertada. Szpunberg ha construït una molt hàbil comèdia molt dramàtica , capaç de fer encaixar dins d’ella temes tan punyents com ara el cada cop més maltractat dret a l’habitatge digne , la invisibilitat agressiva que tan sovint percep la dona un cop arribada l’edat madura, la discriminació laboral, o el també cada cop més preocupant nivell amb el qual l’alumnat passa pàgina damunt els noms essencials del nostre legat cultural sense haver-se llegit la pàgina. Però lluny de caure  en la densitat temàtica que pot acabar ofegant  la dinàmica d’un text quan agafa aires discursius, construeix una obra sòlida i propera, sostinguda per un personatge que resulta també colpidorament proper , fantàsticament defensat per Roca.