Tot el que es conjuga en primera persona del singular té molta més força emocional. Ho sap la youtuber, la dramaturga i la periodista. Fer-ho implica una exposició del testimoni que, sovint supera els límits que una persona s’hagi imposat d’entrada. En la societat de l’enlluernament per l’èxit (a vegades no és buscat, d’entrada), l’aparent democratització de la informació es converteix en un forat negre, en un xic del temps imprevisible, en un unicorn d’heli que no troba sostre, quan s’escapa de la mà amiga enmig del parc.

Anna Serrano indaga sobre això, en un muntatge que agafa la veu de Molly Taylor, i que el confronta al ritme incessant de les xarxes golafres. Clara de Ramon exposa una Abi que es veu atrapada per una febre incomprensible, que li permet transmetre missatges en favor de la igualtat de gènere. La seva veu és escoltada i la seva influència creix per la insaciable necessitat d’escàndols que alimenten els mitjans de comunicació, avui convertits en les xarxes socials, per al 99% dels menors de 35 anys. Acabarà atrapada. Els hastags de sororitat es converteixen en hastags de hater. En la societat maniqueista de les xarxes socials tot és a favor o en contra; costa molt trobar la reflexió complexa. La mentida inicial personal no ha de penalitzar la causa que perseguia, sigui a Cacophony com a Pols de diamant, per exemple. Però també va passar amb el president de l’Amical de Mauthausen, Enric Marco. Si feu una cerca per google, trobareu molta informació de diaris alineats amb la brunete mediática (la fachoesfera per donar un neologisme actual). Sigui com sigui, tothom té clar el valor de Neus Català; el testimoni benintencionat, però fals, de Marco ha anat a la paperera de la història.

El muntatge transforma la culpa de la protagonista en el judici que es fa a la veritat a través de les xarxes. En realitat, si abans només calia ser honest i admetre l’error, ara demana que tinguis un especialista en xarxes per evitar les reaccions primàries. La proposta viatja de la fragmentació narrativa, amb uns constants canvis d’espais i de personatges, als monòlegs emocionals, els de la primera persona (de nou) pensats per a incidir en la base del conflicte dramatúrgic i d’aconseguir emocionar. I ho assoleix. El públic, disposat en grada a tres bandes, contempla el continu trànsit de la trama i dels micros i taules. Una situació similar, però amb el públic al bell mig produïa la companyia Nür a Bacants. Comparant les dues propostes, la sensació que la trama passa per sobre de l’espectador funcionava millor amb l’adaptació de la tragèdia grega. De fet, Serrano ja havia fet una prova similar amb els VVAA i el Like si lloras.

En la peripècia dramàtica, es veu com les onades de les xarxes espeteguen contra la veu que passa a ser exalçada dalt de lona per, més tard, empassar-se tota l’aigua engolida per la bestialitat d’una onada en direcció contrària. Però el públic és un simple espectador. Ben diferent del 1000likes en què, amb una simple aplicació de whatsapp, podia intervenir en una peça de teatre de l’oprimit per convertir el botxí en víctima, amb només pocs minuts de conversa. L’obra absorbeix l’atenció del públic menys habituat al teatre, però no tant als més habituats al fet catàrtic d’exposar un tema complex representant-ho en una escena.