CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
Heroïna avui, dimoni també avui
Publicat el: 19 de febrer de 2025
CRÍTiCA: Cacophony
Fa un any la sala Beckett va acabar amb pintades a les parets perquè l’obra de Molly Taylor adaptada al context de Barcelona que es representava a la sala de baix ficcionava sobre una sentència absolutòria a un jugador de futbol de l’Espanyol acusat de violació. Aquells mateixos dies, el llavors jugador del Barça Dani Alves estava passant per un procés similar al del fictici futbolista de Cacophony. Algunes persones se n’alegraven, que el teatre s’inundés de realitat i aconseguís colar-se als mitjans generalistes, encara que fos per una controvèrsia; altres se’n feien creus, que la sang hagués arribat al riu. Un any després, amb les aigües calmades, amb els noms en majúscula retirats del text i amb la major part de l’elenc renovat, Cacophony torna a posar al centre del debat el poder de l’opinió pública a les xarxes socials a la Sala Beckett.
En aquest text prepandèmic londinenc, adaptat a l’imaginari de casa, un grup d’amics queda sacsejat quan, després que un incident en una manifestació deixi en coma una de les membres del grup, una altra esdevé fortuïtament una imatge pública i heroïna mediàtica després que es viralitzi una publicació de protesta que ha escrit al seu blog personal. L’Abigail, de la nit al dia, es converteix en una idolatrada influencer activista que tothom vol veure i sentir a tot arreu. I també de la nit al dia, és cancel·lada digitalment i odiada per tothom. Cacophony aborda un tema delicat entre generacions digitals, però aconsegueix colpir i instigar la reflexió, perquè és capaç, amb la proposta escènica, d‘interessar el públic.
El grup de joves que protagonitza l’espectacle mostra caràcters complexos, amb viatges emocionals molt versemblants que convencen a base de matisos les observadores incrèdules, acostumades a què personatges de ficció i figures influents tendeixin a mostrar una sola cara de les persones. És interessant descobrir a Cacophony vides menades per emocions que costa justificar, o interaccions i amors farcits de punts intermitjos que són, de fet, la millor fotografia de la realitat. Ni rastre d’una falsa moral sobre com d’enganxats a les pantalles estan els joves, gràcies. Contrasta, això sí, amb la caricaturització de tota la resta d’intervencions impersonalitzades i personatges breus, convertits en cartes enverinades sense remitent.
La proposta és coral i dinàmica, marcada per la urgència de l’avui, i trasllada amb duresa una incontrolable precipitació de les accions. El món digital és tan fugaç, que l’onada s’ha acabat vessant al món real. I la contundència demonitza de forma virulenta igualment a l’activista que al ja oblidat futbolista acusat de violació. Hi suma que l’espai, pràcticament diàfan, s’omple de la proposta d’il·luminació, que ha optat per posar el focus en les veus dels personatges. El públic a tres bandes, embriagat per la proximitat, connecta bé amb el debat que assota els protagonistes, i deixa fluir dubtes, reminiscències personals i reflexions sota la pell mentre avança l’obra. N’hi ha una, o diverses, de maneres d’entendre l’honestedat? És possible que hi hagi veritats múltiples, segons la perspectiva i necessitat? Existeix realment el concepte d’aquelles persones que sempre hi seran? Alguna cosa és per sempre, en la salut i en la malaltia? Tenir un altaveu, és un premi, o una maledicció?
CRÍTIQUES RELACIONADES / Cacophony
TÍTOL CRÍTiCA: Vertiginosa cacofonia
PER: Ana Prieto Nadal

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: La ferocitat del poder col·lectiu
PER: Ramon Oliver

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: La seducció del jo
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: La cacofonia de les xarxes
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
8