Negra nit enmig del camp. Cel estrellat. Una dona misteriosa ens dona a cadascú una petita llum. Com lluernes en la foscor, caminem en silenci fins al lloc secret on començarà la màgia.

La nova creació de la cia. Pagans reivindica les bruixes, les dones que a l’edat mitjana compartien els coneixements del cos i de la natura. Ho fan en forma de ritual, a ritme lent i assossegat, en un cercle de sal on passaran moltes coses.

Sense explicar gaire, perquè la proposta és d’aquelles en què val la pena deixar-se portar, l’encert més interessant és el contrast entre l’atmosfera espiritual i l’àmbit tecnològic. Els elements que utilitzen són a la vegada antics i nous, naturals i artificials. L’ús de llums i de sons mesurats al mil·límetre en l’espai crea un dispositiu absorbent. Aconsegueixen que ens oblidem dels cables, els altaveus i les bateries que alimenten el muntatge per entrar en el misticisme de la situació, per arribar a creure que el que estem veient està provocat pels esperits.

Com les dones guiaven a altres dones en els seus coneixements, les sacerdotesses ens transporten per la peça. Però no estan soles: el dispositiu tecnològic també ens orienta, amb el que en diríem una bona usabilitat. I si algú s’equivoca, no passa res. Ens prometen al principi que ningú farà el ridícul.

L’experiència, alhora individual i col·lectiva, és original per tot el que l’envolta. La història que ens expliquen és senzilla, res que no hàgim sentit abans. Però el que li dona valor és la suma de detalls. L’atmosfera. La sorpresa. La personalització per a cada un dels participants. I com les diferents llums i sons creen un tot reposat, harmònic, al que tal vegada li faltaria una explosió sensorial més catàrtica -amb música, potser?-. Sortim però amb la sensació de bellesa i serenor. Sabem que és tecnologia, però ens agrada que ens facin creure el contrari.