La companyia Pagans ho ha tornat a fer. De nou, el seu viatge íntim pel bosc obre ferides i escampa flaires d’herbes aromàtiques. Té gust a regalèssia i alhora manté la incomoditat de caminar per sobre de pedres punxegudes amb les que un es pot ensopegar. No vol ser un viatge plaent, amable, tot i que la calma, el silenci i l’escalf fan que l’experiència sigui íntimament entranyable. La foscor i l’expressió del bosc amb la seva màxima intensitat reconverteix una trama senzilla en una experiència dels sentits. I amb la sensibilitat ben oberta, ressonen els textos per condemnar la bruixeria (no se’ls hi donava opció a defensa real a les dones detingudes per pressumptes pràctiques mal vistes pel Poder). Les remeieres, que tenien l’art d’escoltar i conèixer les plantes, podien ser una amenaça i se les estigmatitzava. Això ja s’ha explicat en muntatges com 200.000 dones, d’Anna Tamayo. L’aportació de Pagans és que, superada la denúncia del primer quadre, la lectura íntima del llibre, permet identificar-se amb Magna una noia que rebrà el coneixement de la seva àvia materna.

L’accés al llibre té un cert aire de ritual. Com qui s’endinsa en una pràctica sospitosa, que en cap moment es percep com a perillosa. La foscor de la nit, la saviesa de la Natura, l’escolta de les remeieres obre un camí calmat. Amb molt poques indicacions, el llibre (amb uns jocs que no desvetllarem) viatja del coneixement popular més pràctic a la narració d’un conte amb un cert aire fantàstic. Les frases canvien de sentit si es modifica l’ordre d’una frase, si s’enretiren alguns sintagmes. La comunió que proposa Pagans és similar a la de la lectura comunitària de Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva però des de la intimitat individual. Com a Paraules que trenquen ossos, es produeix una certa connexió invisible entre tots els participants d’aquesta sessió quasi secreta, en una clariana en un racó del món ben allunyat de qualsevol civilització. Un espai en què és possible reescoltar les arrels més profundes de l’ànima que connecten amb la Natura des del record de la infància, des de la descoberta misteriosa de l’adolescència, des de l’expertesa de la maduresa, amb la confiança cega de la vellesa. Una experiència similar a retalls com Alter i tants altres muntatges que es realitzen al capvespre pels camps de Fira Tàrrega.

És com deixar-se acomboiar pel temps i entendre la injustícia de la incomprensió i la por alhora que es forma part d’una comunitat capaç d’obrir-se i compartir el secret de la Vida.