Lali Symon entra en escena com una diva, entre els aplaudiments del públic. Com una vedet, més que com un monologuista o una stand-up comedy star: un vestit-jaqueta vermell rabiòs amb llautons i camisa i sabates roses. S’ho pot permetre perquè ella ho és tot ten aquest món: la seva opinió compta; el seu talent és inqüestionable; té sentit de l’humor; és una veu crítica i respectada. Aquest cop, però, ens convidarà a passar a la seva rebotiga, a la seva vida de veritat, amb la seva mare malalta i la seva filla convenientment rebel. Dos escenaris, el grandiós, lluminós i fastuós de l’estrella, i el petit, opac i tendre de la dona.

Emma Vilarasau tenia coses a dins que volia exterioritzar. Coses arran de la malaltia i la cura de la seva mare; coses de les dones grans; coses de les dones; coses que ens interpel·len a totes i a tots. I li va comentar a Sergi Belbel que, emocionat, va acceptar el repte d’escriure una hstòria amb els vímets que l’actriu li donava. El resultat és aquesta obra, que ens presenta les dues cares d’aquesta monologuista àcida, punyent, feminista, lluitadora… i mare encara més lluitadora, patidora, sentimental.

La cara a, la de la Lali star, no deixa canya dreta: pilla Vox, pillen els homes, pillen les dietes (“la puta poma i el puto iogurt!”), pilla la realitat… En bona part de l’obra la Lali fa de monologuista per repartir a tort i a dret. Res de nou, en realitat. Tot està inventat, en els monòlegs: tohom ha parlat d’allò que ens parla la Lali, potser no calia tanta insistència, tot és ben sabut. Però la gràcia està en qui ho explica, en el monologuista. En aquest cas, per descomptat, en l’actriu. Ella ens fa veure que allò que fa gràcia a l’escenari és sòrdid i terrible en la vida real. Ens mostra que es pot parlar dels problemes, els sentiments, els patiments, amb ironia. Fins i tot, amb una riallada. 

Per això Lali Symon és teatre, i no un monòleg. El pes de la mare (Mont Plans) i de la filla (Júlia Bonjoch) equilibra el potentíssim embolcall de la Lali Symon. Elles necessiten la persona, no pas l’estrella mediàtica. I en elles la Lali hi té la seva vida real, els seus patiments, les seves angoixes, les seves il·lusions. L’amor. La vida real i la ficció s’entrecreuen amb l’agilitat d’un text punyent, divertit i proper; d’una protagonista que es descobreix naufragant entre dues aigües; i de dues dones que necessiten la seva mare i la seva filla, la relcamen a crits perquè han estat sempre al marge de la diva però, vés per on, són les que més la poden ajudar.