Engruna Teatre (Univers, Sopa de pedres) ha volgut fer un tendre retrat sobre l’autisme a partir de la història escrita per Sabina Berman. Han bastit la història mesurant bé l’equilibri entre tendresa, estranyesa i un pic d’humor. I en tres plànols diferents: la Natura (en la que viu Karen fins que la tieta la rescata); la civilització (amb la imatge de les naus que enllaunen les tonyines); i el món interior de la protagonista. Són tres miralls posats amb cura dins d’un cilindre i que permeten construir un calidoscopi sempre variant amb pedres de colors i llums que multipliquen la visió possible. Des d’aquesta diversitat integradora expliquen que cadascú té un calidoscopi especial des d’on mirar la realitat i de conviure-hi.

L’espai escènic de Clàudia Vilà és un dels encerts cabdals del muntatge que centra el to en què serà tractada la trama: Una dona rep d’herència una fàbrica de pesca i venda de tonyines; el palauet on vivia la seva germana difunta; i, de sorpresa, sense que en tingués coneixement de la seva existència, la Karen una filla assalvatjada dins del jardí, que resulta ser la seva neboda. A mesura que redreça el negoci i la llar “que es cau a trossos”, inicia la convivència amb la Karen, “que està feta a trossos”. Aconsegueix trobar el canal per comunicar-se i perquè ella agafi interès per la lectura i el món. De la Terra entra al mar i hi descobreix un espai que es mou a un ritme molt més apacible per la seva forma de ser. Karen sorprèn en la seva capacitat d’aprendre i de donar un gir al negoci familiar i a la cura dels animals (es redueix l’estrès animal, tot i que no s’eviti el seu sacrifici).

Pensada per a un públic major de 10 anys, la dramatúrgia, en la que s’hi ha sumat Denise Duncan (Está linda la mar, Negrata de merda, El combat del segle) s’atura poc en els fracassos de la tieta per comprendre la Karen. De seguida, es traslladen al món d’aprenentatge constant. La Karen viu amb intensitat i sense filtres la vida i li interessa parlar dels pets, dels vòmits i de la pudor de les aixelles de la seva nova mare; Rebutja les convencions socials, els eufemismes (que l’obra confon amb la metàfora), la hipocresia i la relació afectuosa. Els personatges secundaris del muntatge es presenten amb una màscara, com les de Marie de Jongh (Amour, André i Dorine, Ama, Estrella). No és cap casualitat, ja que els hi han aportat una mirada exterior al muntatge. Probablement, aquests secundaris, caricatures simplificades que li donen un toc divertit, podrien tenir algun arquetip més marcat entre ells per a diferenciar-los. També la cançó necessita reforçar la veu per fer entendre millor una lletra que és clau, veu destil·lada de la complexa situació íntima entre les dues protagonistes. Són detalls que poden sumar a una posada en escena notable, a hores d’ara.

Més enllà de la trama, que circula amb ritme i empatia cap a l’espectador, el món interior de Karen és dins de l’ull de bou de l’escenari. I, puntualment, es trasllada aquesta experiència al públic amb un làser que s’extèn (com a Solar de Mos Maiorum) per tots els racons. El darrer quadre final, que no desvetllarem, és màgic, preciós de comunicació no verbal directa amb les persones amb diferent grau d’autisme. Si cal ser curosos amb els que viuen aquesta diversitat, cal ser també molt empàtics amb les famílies que hi conviuen. És el tercer mirall que l’espectador ha de construir-se per completar aquest meritori ambiciós i valent muntatge.