El mal anomenat teatre familiar és un dels camps d’experimentació i innovació més importants i dinàmics de l’escena autòctona. I també és un dels àmbits on més risc assumeixen els creadors, un risc inherent al propi àmbit d’actuació però també, cada cop més sovint, un risc artístic i, fins i tot, estratègic. En d’altres paraules, en aquest segment de la programació és on més fàcilment hi trobareu propostes disruptives, creatives i agosarades.

N’és un bon exemple Dins el cor del món, la darrera producció d’Engruna Teatre, una formació que ja s’ha fet un lloc en el relleu de les que fins ara eren les grans companyies del sector a casa nostra.

D’entrada, el nou espectacle es dirigeix a un públic a partir dels 10 anys, un segment dificilíssim de trobar a les platees per una manca d’oferta que, al seu torn, sembla obeir a un canvi en els hàbits de consum cultural del col·lectiu en qüestió. Un peix que es mossega la cua però que, a la pràctica, obre un gap de mercat que les Engruna es proposen ocupar amb la seva nova proposta.

I de sortida, encara més risc. Dins el cor del mon és l’adaptació d’una novel·la per a adults, La mujer que buceó dentro del corazón del mundo, de la mexicana Sabina Berman, un text amb molts fronts, una trama ubicada en un context molt específic (la poderosa indústria tonyinera mexicana) i un dramatis personae poc convencional, començant pel fet que la protagonista és una persona amb autisme.

Afortunadament, Engruna ha convertit tots aquells esculls en oportunitats i ha fet un espectacle preciós en el fons i en la forma que demostra el seu excel·lent moment creatiu tot aprofundint en aquest estil amable, però a la vegada compromès i contundent, que tants bons resultats va donar ja, per exemple, a Sopa de pedres.

Dins el cor del món és la història de la Karen, una nena amb TEA que aconsegueix convertir-se en l’empresària tonyinera més important del món després que la seva tieta la rescatés de l’abandonament que patia per les seves capacitats diferents. Per bastir un text el més ajustat possible a la realitat, Engruna s’ha assessorat amb l’Associació Asperger de Catalunya, però també cal dir, i aquí una de les grans virtuts de la cosa, que l’obra no va sobre ales persones amb capacitats diferents sinó sobre com aquestes ens poden ensenyar als humans estàndards que hi ha una manera mes respectuosa de relacionar-nos amb el nostre entorn, humà i natural.

La dramatúrgia dosifica excel·lentment bé els diferents plans en què es mou l’argument i Mireia Fernández la basteix en una posta en escena plena de poesia, ajudada per un excel·lent espai sonor de Jordi Sala, una banda sonora preciosa d’Albert Ciurans, una il·luminació brutal de Guillem Gelabert i Jonàs Serri; i una magnifica escenografia mutant de Clàudia Vilà.

I en aquest context es mouen com peix en l’aigua, mai millor dit, les dues intèrprets, amb una feina completíssima. Iria Corominas entoma el repte d’una protagonista complexa amb una creació hibrida entre la interpretació i el moviment que aconsegueix fugir de tòpics d’aplaudiment fàcil. Anna Farriol demostra una varietat de registres extraordinària i treu un partit magnífic de les màscares estil Cia. Marie de Jongh (no en va el seu director, Jokin Oregi, signa la ‘mirada externa’ del muntatge) amb què diferents personatges secundaris entren en escena.

La nova aposta d’Engruna és una delícia. Dins el cor del món és un espectacle molt ben fet, molt respectuós, bonic (insistim-hi) i compromès. Quan s’ajunten valentia i talent, els resultats poden ser, com és el cas, magnífics. I tot plegat a partir de 10 anys. I fins mes enllà dels 100, val a dir.