Les casualitats també son material artístic. Fa 15 anys que Clara Poch indagava sobre el pèndol en la seva recerca com a llicenciada en especialitat d’aeris circenses. Ho va deixar en punt mort, amb el pèndol esperant que alguna vibració li donés l’oportunitat d’agafar embranzida. Han trigat 16 anys, la mateixa diferència d’edat (pràcticament) entre Clara Poch i Carla Farreny. Ara, el pèndol té sentit perquè se’l passen dues artistes l’una a l’altra. Però que una és el passat de l’altra i l’altra pot ser el futur de l’una. En aquest viatge d’ànimes sostingudes (amb una música sempre proactiva de Marçal Calvet) hi sura la cançó, el vers de Gabriel García Marquez Si alguien llama a tu puerta que esdevé una mena d’himne i, evidentment, una poètica execució circense. Una mena de celebració del record íntim com es veu en alguns quadres de Les confessions en què la mare del dramaturg i director transita per la memòria del fill.

Carla Farreny (Tour) no diu ni una sola paraula. Però la seva presència és un contrast imprescindible en aquest acció de 360º. Clara Poch vertebra l’espectacle, de principi a fi, sigui amb el micròfon a la mà o pujada dalt d’un pèndol gegant que fa com de màquina del temps. Si Oriol Borràs exemplifica la ciència a Soc la teva físicah, aquesta proposta de Mumusic Circus (Petits prínceps, Amigoo)viu en directe la física quàntica: les dues intèrprets s’abracen en un pendol veloç que s’embala en una rotació centrífuga que les expulsaria fora del cercle.

La llum i l’espai manté aquella essencialització estilitzada del tipus d’acció que volen desenvolupar. Segurament, les funcions faran que trobin claus per connectar, des del minut zero amb el públic. L’estranyesa és notable i només li falta un cop de canell per convertir-la en instant entranyable, íntim, viscut quasi privilegiadament entre els que miren i els que es desplacen a dins de la pista. Respecte el darrer treball circense, Flou Papagayo, hi ha una reconeixible coincidència, insistint amb l’espai de circumferència i que pivota des del centre de la pista. El braç del pèndol es converteix en una mena de perxa xinesa perquè s’anul·la el balanceig fixant-lo des de l’estructura superior, possiblement. La cançó acarona l’estètica contínuament. Si amb l’anterior espectacle es va obrir una línia musical de Poch (Fortuna) ara aquesta criatura tardana (ha nascut sent adolescent, 15 anys després de concebre-la) també s’avança a un segon treball discogràfic. Com Camille… de Baró d’Evel (Là, Bèsties, Falaiçe…), Poch ha cosit dues facilitats artístiques: el cant i l’equilibri. Hi ha un cert aire zen de pedres que floten superant la gravetat. La inèrcia s’alia amb l’acròbata perquè la descarrega de la pesada gravetat. I transmuta en màgia i poètica alhora.