La Vilarasau ho ha tornat a fer. Ha fet un pas endavant i ha tornat a demostrar que no solament és una gran actriu de tragèdia i de comèdia, sino que ara perfectament també podria dedicar.se als “stand-ups”, encara que ella hagi insistit que únicament es tracta d’una interpretació. Jo no dic que pogués estar a l’altura d’un Rubianes (podria arribar, eh?), però Deu n’hi do! Les seves aparicions com a monologuista a Lali Symon són francament espectaculars i en més d’una ocasió, ni que sigui per la temàtica, toca el cor de l’espectador i l’emociona…perquè aquesta seria una de les premises del teatre, oi? Fer riure i també aconseguir que el respectable s’emocioni i plori. I això és el que aconsegueix aquesta estrella que es menja l’escenari amb els seus monòlegs, però quan arriba a casa i es descobreix la seva cara oculta, la realitat és ben diferent.

D’aquí la idea inicial de l’obra, un recordatori-homenatge de l’Emma cap a la seva mare, que Sergi Belbel ha l’ha transformat però on inevitablement quedaran reflectits molts aspectes reals de la relacio entre mare i filla. De tota manera, no cal buscar molt en l’aspecte personal, ja que hi han molts trets comuns en tots els problemes que esdevenen quan les dones (i també els homes eh?) han de cuidar els pares que ja no es poden valer per sí mateixos. I és que en la vida de tots també apareixen aleshores entre altres coses secrets ocuts de familía, o també les relacions que s’estableixen entre avis i nets, molt més entranyables que el frec a frec pares-fills.

De les dues cares de la moneda d’aquesta obra no cal dir res més de la primera: la Vilarasau està superba primer fent.nos riure i posteriorment posant el dit a la nafre en molts aspectes, fent referència fins i tot a la recent censura d’obres per part dels govern balelar o valencià .

En el segon aspecte, el de les relacions familiars, hi havia el perill de caure en el típic festival de retrets d’una dona, l’àvia, que es resisteix a anar a una residència insitint en què ella encara és autònoma. Aquest perill és salvat per la monumental interpretació de Mont Plans, encara eufòrica pel recent Premi Margarida Xirgu, acompanyada per la cada cop més creixent Júlia Bonjoch, qui també demostra que no solament sap cantar i ballar. Elles dues omplen l’escenari i l’obra queda arrodonida quan apareix la Vilarasau, eufòrica encara pel que ha fet a l’escenari, però que quan arriba a casa es troba tot l’embolic…

Totes tres actrius faran aixecar el públic de la butaca. Tot plegat per moltes raons, per molts temes que toca, per cóm els toca, per qui, i cóm ho intepreten, i per què des de la direcció Sergi Belbel un cop més sap treure.li el millor a Lali, tot plegat doncs, recomanació amb majúscules per què l’aneu a veure.