Si algú havia d’aconseguir que la veterana actriu Emma Vilarasau, la Vilarasau, vaja, es presentés als espectadors, els de sempre i els novells, amb un paper poc habitual en ella era, sens dubte, el dramaturg i director Sergi Belbel. La Vilarasau es despentina fent de Lali Symon, una monologuista mordaç i sense pèls a la llengua que té un espai fix en una televisió i que brilla amb els seus vestits de lluentons i una caracterització kitsch sota un neó lluminós que pregona el seu nom artístic i que presideix l’escenari del Teatre Romea.

Però darrere del personatge de Lali Symon hi ha la Joana, filla de l’Aurora, amb una filla a la ratlla dels vint, Violeta. Tres dones, tres generacions: àvia, mare, néta. Tres maneres de viure i veure el món i la vida, però les tres arrossegant a les seves motxilles alguns dels conflictes que no tenen data de caducitat: amors frustrats, una relació inestable entre mare i filla, la Joana i l’Aurora, que es repeteix cíclicament entre la Violeta i la Joana, i la lluita per mantenir la cuirassa de l’aparença pública sense que es desveli l’ànima íntima. Deixem per als espectadors els intríngulis de cadascuna d’elles i les petites sorpreses que el guió amaga.

Sergi Belbel ha aprofitat la idea proposada per la mateixa actriu Emma Vilarasau, que volia fer un homenatge a la seva pròpia mare, amb qui va haver de viure deu anys d’assistència i acompanyament a l’hora de la vellesa. Amb aquesta realitat tan quotidiana, no li costa gaire posar-se els espectadors a la butxaca i fer que el que és la seva pròpia experiència trobi el referent en moltes de les espectadores, i dic expressament “espectadores” perquè Lali Symon és una feminista radical des del tupè blanc a les ulleres grosses, els lluentons i les sabates de taló, tot molt rosa, i repta l’auditori que interactuï i l’ajudi a elaborar l’estadística: ¿Quantes dones s’han trobat en el mateix cas que ella? ¿Quants homes en canvi han hagut de tenir cura dels seus pares?

Sergi Belbel i Emma Vilarasau juguen amb la ficció i la realitat per posar-les cara a cara. Parlar segons de quins drames personals a l’escenari, bromejar amb les xacres de la vellesa, parlar de caca i pipí, canviar bolquers de mentida i fer efectes de so amb una ventositat pot fer gràcia en la ficció, però quan arriba a tocar de la llar de cadascú no en fa gens ni mica.

De la mateixa manera que els monòlegs televisius de Lali Symon burxen en allò que més neguiteja la societat —fins i tot amb una incorporació d’última hora en el guió sobre les cancel·lacions teatrals que l’auge del feixisme està portant a terme amb excuses de mal pagador en alguns municipis i que el mateix dia de l’estrena s’havien denunciat amb un comunicat de les arts escèniques—, l’opció de Sergi Belbel és també la de qüestionar un teatre cada vegada més documental i realista i un ofici, el del periodisme, cada vegada més ple de ficció i de mentides.

L’estructura de «Lali Symon» —dues hores i deu que no han de fer ningú enrere— està pensada com si fossin dues obres en una. La dels monòlegs, davant de teló, amb una caracterització de la monologuista Lali Symon que anirà canviant i evolucionant des de l’inici al final, i la de la família de l’àvia, mare i néta, darrere de teló, en una austera concepció escenogràfica de vermell pruna que representa la casa de l’àvia Aurora, pàtina romàntica d’un temps passat, una àvia que de cap manera vol anar a una residència, que rebutja la cadira de rodes, que té la tablet que ha pispat a la seva filla i que s’entén poc o molt amb el botó de la companyia de teleassistència.

L’obra té, a més de l’atractiu de la trama, l’encert del triangle interpretatiu. Emma Vilarasau, que fa una primera entrada triomfal de vedet per la platea, s’emmiralla en personatges reals del món del teatre com el de la seva Lali Symon de ficció i torna als seus papers habituals quan es transforma en la filla de l’Aurora, una àvia tan mordaç a la vida casolana com ho és la seva filla a l’hora dels monòlegs i que l’actriu Mont Plans broda amb el geni i la figura d’una llarga trajectòria escènica, distingida ara amb el Premi Margarida Xirgu, i que ofereix aquí un d’aquells bombons teatrals que no s’ha de perdre ningú. I l’actriu Júlia Bonjoch, en el paper de la néta, fa de pont d’enllaç entre les dues generacions, la de l’àvia i la de la mare, amb la maduresa escènica que s’ha forjat en les últimes intervencions teatrals i que garanteix que el trio no trontolli en cap moment.

Amb aquesta lúdica «Lali Symon», que recupera Sergi Belbel com a autor després de quinze anys d’intensa direcció, es podria parlar simplement de comèdia, però per no caure en la mateixa denúncia de fons que l’obra vol fer i per no quedar curts, cal parlar també de tragicomèdia. Una tragicomèdia que l’actriu Emma Vilarasau serveix pletòrica, des de l’humor a l’emoció, i que les actrius Mont Plans i Júlia Bonjoch acompanyen i rubriquen amb un doll de personalitat escènica que mereix l’aplaudiment més fervorós. (…)