• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • Home
  • /
  • Desert. Atresbandes
  • /
  • Una certa idea de cultura
CRÍTIQUES
Desert
Ana Prietofotoacademia1 445x444
PER: Ana Prieto Nadal

VALORACIÓ

9

ANAR A FiTXA DE L’OBRA ENLLAÇ EXTERN

Una certa idea de cultura

Publicat el: 24 de juny de 2023

CRÍTiCA: Desert. Atresbandes

El diumenge 4 de juny els Atresbandes oferien la darrera funció de Desert al Teatre Lliure de Gràcia, i només tres dies més tard reestrenaven Aspecte global d’una qüestió, que es va poder veure per primera vegada el juliol passat al Festival Grec. La companyia, nascuda de la trobada artística i personal de Mònica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia, s’està posicionant com una de les formacions de referència de l’escena híbrida i postdramàtica. 

Desert: una certa idea de cultura

A Desert, un espectacle enormement inspirador que esperem que es torni a programar ben aviat, quatre individus es reuneixen per auscultar el batec disfuncional i polifònic del món. Els sofisticats exploradors ‒Ruben Ametllé, Nicolás Carbajal, Marina Rodríguez i Amaranta Velarde‒ arriben a un espai de parets folrades amb panells d’aïllament acústic i esbotzen el terra per obrir-hi una cavitat on introduiran un micròfon connectat a un bafle que han carregat fins allà. En el desert que habitem, l’únic oasi possible és l’art, en aquest cas assimilat al disseny sonor de Sammy Metcalfe i Miquel Segovia. La transmissió irradiada ‒fires, botzines, esbufecs primitius, una rondalla-profecia sobre el rem d’Ulisses, riures i raneres‒ els permet fer turisme pels desaigües del planeta i jugar a ser déus, fins que arriba l’oclusió de la font i del sentit. Davant l’altaveu ‒tòtem i oracle oblic‒, cadascun dels performers o saurins postmoderns s’agita com un titella al so de la música, brogit o faula que l’interpel·la més directament. A diferència del que passava a La Plaza d’El Conde de Torrefiel, que constituïa un viatge per la subjectivitat contemporània ‒el soroll exterior arribava esmorteït i, sobretot, dessincronitzat‒, els personatges de Desert volen abeurar-se en el tumult del món, però són igualment incapaços d’abandonar el solipsisme.

[Podeu llegir l’article complet a Núvol.]

CRÍTIQUES RELACIONADES / Desert. Atresbandes

TÍTOL CRÍTiCA: El saurí dels sons del més enllà

PER: Andreu Sotorra
Andreusotorra
VALORACiÓ

8

LLEGiR MÉS

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat