«Cop, cop, cop de destral, / des del matí fins al final. / Fort, fort, cop de destral, / la fusta vella tallar-la cal». Això és el que cantava Lluís Llach quan encara era un pipioli, en els seus inicis, als anys seixanta del segle passat. I això és el que podrien cantar els intèrprets d’aquest enigmàtic «Desert» de la companyia resident del Teatre Lliure, Atresbandes, quan, amb la destral al coll, com un forçut llenyataire, un aizkolari basc o, si ho voleu més romàntic, com un dels set nans de la Blancaneu, esberla una part de l’escenari del teatre fent-hi tot un senyor esvoranc que, enriute’n tu de l’esvoranc de Pedralbes per un inesperat “jet d’eau” de les canonades d’Agbar.

La companyia Atresbandes, que en aquesta residència ha presentat tres experiments escènics: «La guerra dels mons», en versió radiofònica i sonora; i els muntatges «Aspecte global d’una qüestió» (que es reposa també al Lliure de Gràcia) i l’actual «Desert», una reflexió sobre el poder d’escoltar i, en conseqüència, l’oblit d’escoltar.

Els personatges de «Desert» són quatre. I la seva aparició, un a un, en un espai despullat, ja aporta un plus d’enigma perquè fa la impressió que apareguin del no res i que facin cap a un altre no res. Un porta una motxilla i la destral i una torreta amb una planta en creixement; un altre, un quadre paisatgístic; un altre, una caixa de so amb bafle incorporat, i un altre, un grapat de cables de so per connectar. ¿I l’endoll elèctric…? Cap problema. El desert mou miratges i tot és possible.

Amb aquest equipament tot fa pensar que els quatre intèrprets són una patrulla d’avançament d’una futura “rave” o uns exploradors de mons desconeguts que no tenen pinta de ser espeleòlegs però que ho podrien ser.

Però potser tot és més senzill i, en realitat, es tracta d’uns saurins que busquen al subsol allò que no troben de peus a terra. I d’aquí ve la destral, i els cops de destral, i l’esvoranc i el micro amb cable que, com faria un saurí en un terreny de secà, busca fons endins allò que s’hi amaga.

I tractant-se de la companyia Atresbandes, el que s’hi amaga, esclar, és el regne dels sons: des de xiscles a fragments de peces musicals, grinyols, esgarips, remor de veus, remor de riu, remor de vent, remor de mar… fins i tot una veu d’àvia que explica un conte sobre un rem de navegant que, si no fos perquè la narradora no fa servir el salat, es podria creure que, salvant-ne les distàncies de la trama, està inspirat en «El rem de trenta-quatre» de Joaquim Ruyra.

El títol pot ser «Desert», però l’espectacle no és un desert com podria semblar perquè no hi ha paraules, només hi ha sons, només hi ha moviment, només hi ha mirades de sorpresa entre els quatre exploradors, només hi ha matisos d’il·luminació dominada per les vint barres de fluorescents o per la vermellor de l’infern, només hi ha l’esvoranc i el misteri del més enllà, i una història que es va coent, i l’advertència que, malgrat el silenci, no estem sols perquè hi pot haver algú en un altre submon, un altre subsol, algú que també tingui una destral i que torni a picar a ritme de cop, cop, cop de destral, fins a fer un altre esvoranc i fer també, amb un micro espieta, de saurí dels sons del més enllà. (…)