LAMiniMAL treballa el teatre sistèmic per evitar les repeticions, d’una funció a una altra. La fórmula, ideada per l’aleatorietat de Sanchis Sinisterra, amaga secrets de direcció als tres intèrprets per aconseguir reptes diferents cada vegada; com si fos una gimcana sense que els espectadors en siguin conscients. En realitat, és la fórmula per servir el text el més viu possible. I, amb El regne de les anguiles, fan una dècada de trajectòria als escenaris. La directora i impulsora, Daniela de Vecchi, ha furgat sovint en la transició espanyola per fer aflorar els errors de sistema d’un canvi de règim que es va considerar, durant dècades, d’exemplar.

Novament, en aquesta peça, es grata el tardofranquisme. El dramaturg Albert Pijuan converteix en comèdia musical de tres antiherois que deambulen per les misèries d’uns carrerons escrostonats del Barri Xino. Encara no s’ha proclamat Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics. La protagonista és una actriu de revista que malviu rimant cuplets i acceptant sobresous en visites poc decoroses dels clients, al camerino. Una misèria amagada en l’humor psicalíptic i on la censura que ja feia aigües i que mostrava noves formes de corrupció, com la dels nens robats a famílies humils per a entregar-les a familiars afí al règim (previ pagament de compensació). La duresa d’aquest fet emergeix amb molta major contundència a partir de la dictadura argentina amb peces com Claudia (La Conquesta del Pol Sud) o La marca preferida de las hermanas Clausman (Victòria Szpunberg). Ara, es descriu els poca-penes de manera farsesca sense que hi pugui haver cap identificació (en les seves accions de sobreviure, de prosperar en una societat corrupta).

Les estretors i vergonyes de la política (la monarquia i la religió) ja han viscut el flagell teatral amb peces com El bordell (Lluïsa Cunillé) ambientada en l’intent de cop d’estat del 23F del 1981; o Gang Bang (Josep Maria Miró) en la visita del Papa a Barcelona el 1982. Pijuan, de fet, en va fer un surrealista escarni a Els Reis de Shakespeare escriuen el discurs de Phillipe the Sixth el 2019. Ara, la peripècia pren forma de thriller d’intriga, de desgraciats que procuren sobreviure aprofitant-se de la fragilitat de l’altre. En un país empobrit, els tres supervivents proven de fer bullir l’olla amb tripijocs que, sempre cau a favor del Poder impune i creu per a les seves sofertes anguiles. Diuen que a en Franco li posaven a l’ham mig estabornides per fer-se retratar als seus pantans.

LAMiniMAL juga amb la farsa a partir de personatges arquetípics, (com el mateix Sanchis Sinisterra a Ay, Carmela, per cert). Ho van fer a Passar revista (2021) i en la trilogia d’arrencada, amb rerefons entre històric i distòpic: El suïcidi de l’elefant hipotecat (2014) La supervivència de les lluernes (2014); i Apocalypse uploaded (2018). El seu viatge, riu amunt, és de la valentia de defensar la seva forma teatral, de trobar esquerdes des d’on impulsar noves formes d’exposar la realitat a l’escena i d’explotar-la amb una bomba creativa de conseqüències inesperades. Desesperadament, com si es fos conscient que qualsevol futur serà millor al present hipòcrita, fàcil i interessat d’avui. Són valents, i alhora, divertits.