«Goita, què fan ara! Un tast de La Cubana!». I esclata la peça emblemàtica de la comparsa de la troupe cubanera. Això és el que pot pensar en veu baixa algun espectador just quan arrenca, amb la baixada de la vedet per l’escala de la sala, «El regne de les anguiles», un espectacle que podria ser considerat només un musical en clau de comèdia.

Però el miratge de La Cubana desapareix de seguida, després de la primera escena, quan es comença a entreveure que, darrere d’una aparent història d’humor, amanida amb pit i cuixa i lluentons, hi ha la tragèdia de l’Espanya franquista i postfranquista amb el robatori de nadons, situada en aquest cas entre les dècades dels anys setanta, encara amb el projecte eugenèsic del metge feixista Vallejo Nájera, amb l’atemptat d’ETA al general franquista, presumpte hereu del regne, Carrero Blanco i l’eufòria preolímpica, amb els bots de Pasqual Maragall inclosos, pel 92 del segle passat.

Els protagonistes són una jove cupletista del Paral·lel d’El Molino en decadència (es diu La Bella Rosita —qui sap si inspirada subtilment en l’antiga època daurada de La Bella Dorita), un venedor a domicili de peces tan “indispensables” per als peus i les sabates de xarol com els calçadors (en Ramonet, addicte al joc i escurat com una rata) i un quinqui habitual de les timbes de pòquer il·legals (àlies De La). Tots tres, atrapats entre la marginació de finals del franquisme de la Dictadura i l’esclat de la candidatura dels Jocs Olímpics de Barcelona amb aquell mític anunci del president del COI, Joan Antoni Samaranch, vell amic dels franquistes, «À la ville de…» que, ves com són les coses, ho va canviar tot.

El poder del govern del règim, l’església i la conxorxa de segons quina part de la sanitat de la segona meitat del segle XX marquen el triangle de l’estafa considerada legal confrontada amb l’estafa de la que es considera il·legal, la dels tres protagonistes d’«El regne de les anguiles».

I sobre això, la companyia LAminimAL —deu anys amb el peu a l’escenari i ara resident de la Versus Glòries— crea un espectacle que podria semblar, de moment, que està format per un seguit d’escenes independents —una mena de recull de contes curts en diríem fora del teatre— fins que progressivament tot es va anusant per crear una trama que es desenvolupa entre divertidíssimes claquetes musicals —sempre protagonitzades per les actuacions de la jove vedet— i pinces dramatúrgiques que van des de la venda de calçadors a la possibilitat de tocar-ne de calents sense gaire esforç.

La companyia diu que és un viatge en el temps. I és així. Sentir parlar de “pessetes” a segons quina generació nascuda aquest segle ja li deu semblar dinosàuric. Ben pocs en queden que recordin la reconversió d’aquelles famoses 166,368 peles per 1 espoliador euro. I després parlen de la inflació moderna! Si la inflació és el que és, ¿què se’n pot dir del traspàs de les pessetes als euros? Que li ho preguntin a l’inventor del “carajillo” o, més ben dit, del cigaló o rebentat.

Cigalons a banda, el cas és que l’espectacle promet divertimento —el vell cabaret sempre funciona— i la interpretació del trio protagonista ho fa possible, des dels minimonòlegs del Ramonet (l’actor Carles Cruces) fins als tripijocs del quinqui De La, i sobretot, esclar, amb les intervencions bàsicament musicals de la vedet La Bella Rosita, que interpreta l’actriu i cantant Neus Soler, que recentment ha format part del repartiment del musical «La filla del mar», al Teatre Condal, i de l’obra «Quan ens haguem torturat prou», al Teatre Nacional de Catalunya. Hi ha un fet evident: «El regne de les anguiles» entra bé i, malgrat el venedor a domicili de l’obra de l’escriptor i dramaturg Albert Pijuan (Calafell, Tarragonès, 1985), no necessita gens el calçador. (…)