Quan veus que emergeix de la foscor un grup de cossos que semblen estar seguint quelcom que sembla un tros de tela, això només pot significar que entre aquest conjunt de cossos existeix un nexe comú. Tant hi fa, si aquest tros de tela és una bandera oficial, un estendard o un proclama indefinida : l’única cosa inqüestionable és que li atorga un sentit d’unitat a aquests cossos. I així és justament com comença a desfermar-se la fúria del molt potent espectacle de Lia Rodrigues. Aquesta fúria tindrà en tot moment un caràcter inconcret; la coreògrafa evita oferir-nos interpretacions tancades de tot allò que està desfilant davant nostre. Però alhora, té uns orígens molt concrets. I aquests orígens circulen per l’interior de les faveles més desfavorides i sovint més violentes de Rio de Janeiro. La Lia les coneix molt bé: porta dècades treballant en elles i amb elles , i extraient d’elles bona part del material creatiu que després transforma en espectacle, i bona part del material humà que després s’integra als seus espectacles com a ballarí o ballarina.

Som doncs davant d’una mena d’inconcreta desfilada que de vegades sembla adoptar la litúrgia d’una processó dessacralitzada en la qual, els cossos també semblen identificar-se amb la imatgeria de les processions sacres. Però , naturalment, aquesta imatge pot alhora donar pas tot seguit a aquella altra que associem a la santeria : quan els cossos s’agiten amb intensitat creixent a ritme d’un únic tema sonor que es podria prorrogar fins l’infinit ( i que aquí s’estén al llarg d’una hora) , l’escenari d’aquesta desfilada acaba omplint-se d’agitat extasi. I alhora, els cossos adopten puntualment una escultòrica calma, per tal d’apropar-se a la postura pròpia d’aquells quadres vivents que recorren al màxim artifici quan pretenen  remarcar la transcendència del que estan visualitzant.

Entre el ritual i la catarsi, aquests cossos que sovint es despullen o son despullats, es lliuren també sovint a una convulsa sexualitat en la qual el plaer sembla més aviat un element secundari; aquestes eclosions semblen tenir més a veure amb la reafirmació que amb aquest plaer. I és que la necessitat de reafirmar-se davant tot allò que els amenaça , és possiblement l’únic objectiu latent d’aquesta processó profana no exempta de violència i farcida amb constants pics de tensió coreogràfica i dramatúrgica. Rodrigues no necessita ser més explícita, per tal de fer explicita la marginació a la qual es veuen condemnats aquests cossos, i l’agressió constant que pateixen per part d’una societat que els vol excloure i els maltracta de manera constant. Quan finalment s’atura la percussió i es dilueix la presència física del grup, resten només les paraules indesxifrables però contundents d’un últim representant d’aquesta comunitat , capaç de saltar-se la quarta paret ,i apropar-se a nosaltres com si ens estès exhortant a reaccionar d’alguna manera davant de tot el que portem vist. La resta és silenci.