Del 22 d’abril al 7 de maig s’ha pogut veure, al mercat de les Flors, la constel·lació dedicada a Lia Rodrigues i altres creadors brasilers.

Lia Rodrigues tenia una hipòtesi quan, la primera meitat de la dècada dels 2000, va trobar-se a la favela de Maré, a Rio de Janeiro. Aquesta hipòtesi pretenia comprovar si era possible un diàleg i una trobada fructífera entre la dansa contemporània, la disciplina artística que ella practicava al capdavant de la seva pròpia companyia, una de les més importants del país, i la població autòctona. Però aquest veïnat, habitants d’una gran ciutat autònoma fràgil i pobra en la conurbació, amb més de cent quaranta mil habitants repartits en setze barris diferents, pertanyia a una franja social que havia estat marginada de tantes coses, essent una d’elles la cultura i els seus equipaments. Finalment, conjuntament amb la complicitat de la gent de Redes de Desenvolvimento da Maré, la Lia va dur a terme un experiment que acabaria amb un final feliç, amb la reobertura d’un antic magatzem reconvertit en centre cultural. Allà s’ofereixen des d’aleshores cursos, tallers, classes, s’hi celebren assemblees i trobades, i la companyia hi té la seu, que ja ha confluït amb els autòctons, barrejant-s’hi. Així que la hipòtesi és ara una tesi del tot confirmada i duta a la pràctica, fins i tot ampliada amb nous reptes i objectius.

L’interès d’aquesta iniciativa reeixida salta a la vista per si mateix, però a la vegada enllaça amb altres projectes de reinvenció i promoció cultural que, en l’àmbit de les arts escèniques, i en el seu aspecte més social, al llarg dels anys i en coordenades diferents han anat donant fruits feliços. Per exemple: al Brasil mateix, fa unes quantes dècades, s’hi fundà l’anomenat Teatro Oficina, que vindria a ser un antecedent del centre de Maré. Es tracta de la seu de la Companhia Teatro Oficina, que havia estat fundada l’any 1958 per un grup d’estudiants de dret, entre els quals José Celso Martinez Corrêa. El grup tindria noms sucessius en diferents etapes, i passaria anys de repressió i d’exili durant la dictadura militar. Fou a partir del 1961 que s’instal·laren al local actual, al barri de Bixiga de São Paulo. Allà Celso i els seus van comptar amb la valuosíssima col·laboració de l’arquitecta Lina Bo Bardi, qui mercès a la seva sensibilitat i perícia va saber dotar el teatre d’un espai cru, dur, brechtià i també del tot enlluernador i versàtil.

A la dècada de 1960, Bardi s’endinsà en terrenys als marges de la modernitat, en una tasca de simbiosi i de reciclatge, que ella mateixa relacionava amb el material “cru”, l’artesania i la cultura viva del seu país d’acollida. Això té molt a veure amb un teatre d’arrel tropicalista, popular, i que barreja l’ancestral amb l’experimental, el contemporani amb l’amazònic. I, òbviament, aquest no és l’únic cas, d’experiment d’aproximació inspirada, de plataforma que neix de la hibridació i s’alimenta de la trobada de mons, per dirigir-se cap a territoris fronterers. Molt més aprop nostre, un dels dramaturgs més fecunds i atrevits, José Sanchis Sinisterra, valencià bregat a Catalunya i arreu del món, i ara instal·lat a Madrid, va trobar la seva força d’emprenedor en un dels seus viatges a sudamèrica, més concretament a Colòmbia: allà ell va veure amb els ulls com taronges com la gent del teatre s’espavilava i posava en marxa projectes ambiciosos en contextos difícils i precaris, i aquesta energia el faria posar a rutllar, a la tornada a Barcelona, la Sala Beckett, aleshores seu de la companyia El Teatro Fronterizo.

Tots aquests llinatges espacials, culturals i socials tenen una base comuna, que cerca d’esborrar els límits d’una cultura que es veu, que es representa, que s’entén com a exquisida, una cultura “oficial” i “alta”, i un públic i una quotidianitat que se la mira, que se’n distancia, que s’allunya i no l’entén: un públic proscrit i aliè, normalment, als quefers creatius. L’aposta de Lia Rodrigues, concretament, primer va consistir a imbricar el que havia après amb Maguy Marin a París amb el seu llegat brasiler; després es va atrevir a obrir un equipament en un lloc que per a molts era perillós i que, tècnicament, es podria definir com a ”obscè” (etimològicament: fora de l’escena); i finalment, hem pogut veure com són les seves creacions coreogràfiques, creades i ballades per una barreja d’habitants de Maré i ballarins professionals (i sovint ambdues coses juntes i a la vegada), que recullen tota la bellesa i la ràbia de la natura, de les històries amagades del colonialisme, de les vides violentades d’uns déus empetitits i d’unes tradicions esborrades del mapa.

Les de Fúria i Encantado, dues peces que s’han pogut veure al Mercat de les Flors, dins la constel·lació dedicada a la coreògrafa, són danses trepidants, que creixen sobre ritmes imparables i creixents, obsessivament repetitius, com la base d’una capoeira. A nosaltres ens recordaven el que podria ser un encreuament entre un ritu vudú i un accionisme vienès sense sang i fetge, dolor i nàusea, sinó més líric i silvestre. Moviments corals, orgànics i primer lleus i després durs i enèrgics, en ritmes que van fent que “el respectable” entri a rodolons en una mena de trànsit hipnòtic, i s’adoni que no estava preparat per a l’experiència, que ningú no l’havia advertit de la contundència de la proposta, concreta i material però també holística i espiritual. Aparentment innocent, amb un rerefons aclaparador, prenyat d’històries sense nom, exuberants com una densitat selvàtica i cultural indefinible (potser per això estic donant tantes voltes a l’assumpte). Narracions desconegudes però intuïdes, segurament terribles, en una proposta estètica que no perdona, joiosament animal i corporal, indesxifrable (només per a mi? Per a “nosaltres”?). Si a Fúria ens deixaven fora de joc aquella mena de processons paganes, que convertien el grup en una massa lenta i, de cop, revolucionada, a Encantado, ens sorprenien aquestes divinitats o figures misterioses que emergien dels amuntegaments de roba de coloraines, entrellaçats i recargolats fins formar volums i perfils màgics, no sabem si eren suggerents o directament sinistres. Heus aquí una dansa que navega en les profunditats del planeta, de la història, del cos, que beu i se sadolla al brollador només imaginat o entrevist per Grotowski o Artaud, per dur-nos a un clar del bosc ple de llum, de fang, de bassals… Per deixar-nos veure fugaçment el lloc sense nom, un indret que desconeixíem, i al qual difícilment sabrem tornar a arribar, sense l’ajut d’aquests guies inesperats. I aquesta seria o podria ser la continuació d’aquella hipòtesi: serem nosaltres capaços d’entendre, copsar, sentir i valorar amb plenitud i sense intermediacions allò que realment amaga, ens diu, ens podria arribar a transmetre, aquesta dansa?