Per què ens aterreix tant semblar-nos a les nostres mares? Per què ens costa tant reconèixer en elles la lluita, l’esforç i els èxits que han aconseguit? Per què no podem veure-les com a models a seguir? Segurament és perquè venim contaminades per tots aquells prejudicis que ens diuen que nosaltres hem d’aspirar a més. A més que a una vida dedicada a cuidar dels altres. A més que a la feina incansable. A més que a trobar la felicitat en una estona de sofà i tele. A més que a les reduïdes opcions que elles van tenir. I sí, calen més opcions. Però també cal valorar la forma en què han sabut esprémer les seves.

De tot això parla Anna Tamayo a Mi madre en bragas, un espectacle en què fa pujar a l’escenari a la seva mare Rosa Escalera. La peça parla d’allò que es gesta entre una mare i la seva filla, però també ens mostra el contrast generacional. Amb tot, la dramatúrgia de Raquel Loscos utilitza l’humor per ensenyar-nos una relació quotidiana, amb les discussions i el patetisme que abunden en la vida. La temptació de caure en discursos transcendentals hi és, però la mateixa peça la descarta en el contrast entre els dos personatges: quan la filla intenta elevar el to, arribar a reflexions profundes i espirituals, la mare s’encarrega de fer-la baixar a la terra, a la importància d’un bon tupper i al poder sanador d’una tarda de sofà, tele i croissants. La Rosa té els seus monstres, però són seus, i ella s’encarrega de conviure-hi a la seva manera. Què passaria si, en lloc de jutjar, ens dediquéssim a gaudir dels bons moments?

Lali Álvarez dirigeix una posada en escena senzilla, amb pocs elements i una estètica quotidiana que ens transporta al càmping on la protagonista va passar bona part de la seva infància. Un ambient adient per despullar-se (o quedar-se “en bragas”) davant del públic. L’honestedat és la principal bandera de l’espectacle, que aconsegueix la veritat que es pot aconseguir quan algú que mai ha actuat es planta en un escenari a explicar la seva vida: el repte és més gran del que sembla.

Entre els dos mons de les protagonistes apareix un element de connexió, que és també un dels grans encerts de la peça: la música en directe que interpreta Alba Rubió Pons amb un ukulele i diversos instruments de percussió. Amb la seva veu dolcíssima, la cantant troba la pau connectant natura i esperit, terra i ànima. Potser aquí està la clau, en escoltar-nos, respectar-nos i trobar allò que ens faci sentir bé plegades.