Anna ha convidat la seva mare a l’escenari. Ho ha fet amb un evident gest d’agraïment i de generositat. I Rosa (la mare), que possiblement ja en tindria prou veient com creix la filla mentre repassa la programació de la sessió de tarda de la tele, ha acceptat el risc de posar-se davant dels focus. El que s’expliquen en públic és dramatúrgia de la seva pròpia vida. Com les anècdotes dels àpats de Nadal que es magnifiquen a mesura que passa el temps. Tamayo ha fet allò de convidar la mare a casa un dia assenyalat. I ha posat a prova la seva cuina, mentre accepta que li passin revista per l’estat de totes les habitacions. Quan uns pares entren de convidats a casa dels fills, hi ha una secreta satisfacció de veure’s que s’han sabut independitzar i que va poden volar sols. Lali Álvarez (Ragazzo) signa la direcció d’aquesta peça honesta, de sofà, conversa i velada admiració recíproca.

El risc d’exposar una mare a l’escenari és que no se li doni massa pes (perquè podria violentar-la o podria decaure la intensitat escènica) i alhora que tingui un espai prou reconeixible per demostrar que no es tracta d’una boutade passatgera. En aquesta Mi madre en bragas tot s’exposa molt símplement: A base de tuppers per la filla i de preguntes obertes i directes, assegudes al sofà. No passa gaire res més i aconsegueix una calidesa molt íntima. La filla, sí, es guarda algun monòleg final que tensa la corda de l’emoció i que proclama aquest homenatge humil. Probablement, hi falten els desencontres de l’adolescència. La inconformiatt amb un mateix fa que també es vulgui fugir del que és propi i surt de l’esquema social. (D’això els de Pares normals, en saben treure tot el suc a cop de musical, per cert). A 200.000 dones, Tamayo presentava una peça amb molta major evolució en què ella interpretava diferents personatges, que cada cop es trobaven més a l’abisme: l’amenaça per bruixeria augmentava, com les flames en un foc d’estiu a un bosc. En aquest treball, tot és molt més concret. No hi ha evolució ni gaire transformació. Sense cap acció de travelling emocional, se serveix d’una foto fixa, una mena de postal del moment que redimeix a les dues i ho comparteix amb un públic i amb un espai sonor interpretat en directe per Alba Rubió Pons, molt oportú. Són una insòlita família, que contrasta amb la dels Pla-Solina a Travy, aquests dies a la Beckett.

Carla Rovira també va treure la mare a Màtria, per anar recordant les vicissituds familiars de la Guerra Civil. I fins Maria Stoyanova (Paisajes de Txékhov) va convidar, al 2008, a un retir de 40 dies amb la seva mare a l’Adrià-Antic com a catarsi per a transformar-se com a artista. Feia anys que no es veien. I allò va suposar una convivència de 24 hores, de retrobar-se i redescobrir-se. Anys enrere, també Sònia Gómez (Ballarina) va ballar amb la seva mare. Són peces de reconeixement de la filla que se sent adulta i que reconeix el pes de la mare en la construcció de la seva personalitat, sigui més o menys evident en el muntatge; s’hi respira aquest comunió maternofilial). Sorprèn que sempre siguin filles actrius que treuen mares a escena; no ho fan amb els pares ni hi ha actors que (recordem) hagin fet el mateix amb els seus antecedents. En tot cas, un parell d’excepcions, quan Roger Peña va escriure Iaia!! per a gaudi de la seva mare Montserrat Carulla (que interpretaven amb el fill de’n Roger i nét de la Carulla). Però Carulla és una actriu (que, això sí, havia dit que abandonava els escenaris) i Roger Peña en feia un conte fantàstic còmic. L’altra excepció són els d’El Pont Flotant a Com a pedres quan parlaven de la seva infància i de com la mafre els eixugava després de la banyera saltaven les mares del pati de buitaques i elsabraçaven amb la tovallola.

Anna deixa que la mare es quedi al sofà. Ara és a ella que li pertoca fer que se senti còmoda i agraïda al menjador de casa. Les tornes han canviat. La conversa ha passat de pantalla però segueixen amb la mateixa sinceritat de la primera infància. en calces, no es pot pecar de pedant. És impossible. Aquest és el mèrit.