És tot un encert que la Sala Beckett programi –fins al 28 de novembre– Malditas plumas, l’espectacle de Sol Picó que es va poder veure al TNC el juliol passat, després de dos fatídics ajornaments per causa de la pandèmia. La ballarina i coreògrafa exhibeix formació clàssica, gest –i text!– contemporani, molt d’ofici i moltes plomes. 

Sol Picó té una llarga i prolífica trajectòria, amb muntatges tan recordats com La dona manca o Barbie-Superestar (2003), El llac de les mosques (2009) i Memòries d’una puça (2012). Recentment ha reflexionat sobre feminismes i masculinitats al díptic We Women i Dancing with Frogs (2017), ha codirigit amb Susanna Barranco un espectacle multidisciplinari ‒Red Room (2019)‒ sobre la realitat i diversitat dels col·lectius de treballadores sexuals, i ha ofert amb Animal de sèquia (2019) una relectura contemporània de la cultura popular i l’essència de la festa valenciana.

Malditas plumas, que compta amb text i dramatúrgia de Cristina Morales, acompanyament escènic d’Iniciativa Sexual Femenina i assistència a la direcció de Carme Portaceli, plasma moments de la vida d’una corista amb ambicions: “Les voy a contar la historia de una muerta. Una muerta que quería ser vedette”. Aurora Bauzà i Pere Jou signen la direcció i composició musical, sovint a partir de clàssics com Saint-Saëns, que obre la peça per suggerir i embolcallar la mort de l’aspirant a vedet-cigne, “muerta vivísima” amb un talent per a la supervivència que ja voldrien molts. Sonen, entre altres temes coreografiats i ballats per Sol Picó, La Bien Pagá ‒ Miguel de Molina‒ i La Bohème ‒Charles Aznavour‒, i hi ha també música en directe a càrrec del clown i multiinstrumentista Roger Julià.

Les caixes de fusta, que conformen una mena de passarel·la molt pobre, evocadora dels orígens humils de les artistes del Paral·lel, i unes plomes blanques suspeses ‒la composició escenogràfica és de Joan Manrique; l’espai lumínic, de Silvia Kuchinow‒ fan pensar en un galliner. I és que el moviment gallinaci funcionarà com a impugnació de la possibilitat del cigne, però també com a preludi d’eficaços solos i accions performàtiques. Entre invocacions a Lita Claver, trucs de màgia i al·locucions al públic fidel i emmascarat, Sol Picó manipula cruelment una nina idèntica a ella ‒una versió de si mateixa més mal·leable i malmesa‒. També fa una deconstrucció paròdica de la duresa de l’ofici, superposant com a playback a la cançó Yo soy la vedette  ‒canta Irán Eory‒ una execució esforçada i plena d’esbufecs, autoincrepacions i extenuants temptatives, en un deslluït descens per la galdosa “escalinata”. I completa el retaule d’època amb un insert narratiu ‒extret d’El día del Watusi, de Francisco Casavella‒ que explica com quaranta aspirants a estrella van baixar emperrucades i esbatussades de les barraques de Montjuïc per participar en un concurs de ràdio a la recerca de la nova Scarlett O’Hara.

Per descomptat que Sol Picó no ha estat mai una vedet de segona, però la por a la decadència l’assetja, com a tothom, i ella ho confessa parapetada rere un personatge subaltern que se sent fracassat: “No hay nada peor que una corista borracha, retirada y mayor”. Quan l’assaltin records d’infantesa del col·legi de monges –“Que baile Marisol”‒ o quan es quedi penjada d’un quimèric, espectral “tariro tariro”, Roger Julià, brillant partenaire i mestre de cerimònies, abandonarà el seu posat d’hostil antagonista per oferir-li auxili i compassió. Les ràfegues finals de somieig i desvari ‒aquell perdre’s entre plomes blanques gairebé com un conjur de desaparició‒ doten la malaguanyada corista d’una certa aura angèlica, per bé que espúria i cabaretera.

Malditas plumas és un deliciós i reeixit espectacle en què Sol Picó ofereix una mirada lúdica i feminista al gènere de les varietats, aportant-hi la seva inconfusible i enèrgica expressivitat, una fragilitat confessa i una alegria insubornable. 

Article publicat a Núvol el 16 de novembre de 2021