Ramon Simó (Macbett, La gran farsa) és amic de fer amable i creïble el protagonista, com si anés d’humanista tot i el seu expedient de nazi. La proposta d’Esther Vilar juga a l’equívoc: Del que podria semblar un insuls biòpic de Speer en rescata una peripècia ben diferent. L’arquitecte que havia de construir la nova capital de l’Imperi, Germània, i que hi especulava amb el propi Hitler que va superar el Judici de Nuremberg amb una condemna d’anys de presó però en seria restaurat i homenatjat arreu d’Europa fins a la seva mort. I és que documentació descoberta anys més tard demostra com aquest professional coneixia l’operació d’extermini. Vilar vol que la eripècia succeixi en un antic despatx seu a Berlín, dins de la porció de la RDA. Així pot contraposar els dos sistemes polítics autoritaris (sota diferents pàtines de democràcia o populisme) poc abans de la Caiguda del Mur de Berlín. Són dos sistemes fracassats davant d’un capitalisme que esclafa sense contemplacions la mà obrera en favor de l’enriquiment del capital.

Vàries han estat les obres en què han provat de fer denúncia, amb aire de documental accions que van succeir durant la II Guerra Mundial. Hi ha fets concrets escenificats com la nit dels vidres trencats (La nit d’Helver); la reunió de la cúpula nazi en què es va decidir l’extermini jueu (La conferència de Wannsee); la propaganda i els camps d’extermini (Himmelweg, Canto por la muerte de Lili Tofler)… En aquestes, el públic rebutja el criminal i empatritza amb la víctima que només pot trobar una certa dignitat en acceptar la mort o en revoltar-s’hi. Aquest Speer parteix de l’equívoc i el protagonista convenç (Pep Munné llueix, des d’un vestuari impecable, compostura, saber estar, acceptar les crítiques i evadir-se de les acusacions frontals). Xavier Ripoll (estratega, entusiasta, amb un vestuari molt discret) és l’aparent agent de la RDA que mira de persuadir-lo, lloant-lo i quer té uns estranys tics abans dque aconsegueixi el seu primer objectiu ben guardat a la cartera. En realitat, aquest personatge té un aire del desenganyat Havel (Audiència i Vernissatge) que no desvetllem per no revelar claus del muntatge. El treball, molt ben cosit, destapa sorpreses com si fossin regals d’aniversari. Són petites bombes dramatúrgiques que enfoquen el camí fins a un inquiet desenllaç. Speer va morir sense ser qüestionat per la democràcia: vadur la seva vida molt més enllà de que cap s’hagués cregut si es presentés en clau de ficció. Vilar serveix les peces amb paciència per esclatar un diàleg d’idees, quasi desesperades, de dos testimonis de sistemes polítics antagònics però igualment fracassats.