En un antic edifici del Berlín hitlerià, ara ubicat a la RDA, Albert Speer, l’arquitecte més important del regim nazi, rep un historiador-funcionari de l’administració comunista. Som a la dècada dels 80, durant els mandats d’Eric Honecker. Speer ha complert 20 anys de presó després d’haver estat sentenciat en els judicis Nuremberg i, ja en llibertat, ha publicat dos llibres per netejar la seva imatge i aparèixer, malgrat haver exercit de ministre d’Armament i Producció de Guerra durant el Tercer Reich, com un simple funcionari que desconeixia les atrocitats comeses pels seus superiors. Sembla que la idea ha calat perquè el seu interlocutor no només desprèn una admiració cega pel personatge i pel projecte de convertir Berlin en Germania, la capital del món, sinó que, a mes, l’ha citat per fer-li una proposta sorprenent.

Speer és una obra de l’escriptora, psicòloga i sociòloga germano-argentina establerta a Barcelona Esther Villar que es va estrenar a principis de 1998 al mateix despatx de l’arquitecte de Hitler, en un edifici a punt d’enderrocar per construir-hi la seu de l’Acadèmia de les Arts d’una Alemanya recentment unificada. Aquesta circumstància és important i convé citar-la perquè, probablement, devia donar al text un plus contextual que, lògicament, ara i aquí, no té. El morbo catàrtic que devia ser veure i sentir-la al mateix lloc on Speer va dissenyar Germania —un espai al qual, a més, Hitler tenia accés directe i secret— arribava allà on l’obra, avui en dia, no arriba. Perquè Speer és, essencialment, una aposta més documental que dramatúrgica i malgrat l’enginy en la dosificació de la informació, la versemblança de les rèpliques, els girs argumentals i, fins i tot, l’interès històric el cert és que teatralment s’ha quedat antiga i no aconsegueix ni remoure, ni emocionar ni indignar.

Això no impedeix, però, que damunt d’aquest sòl més aviat poc fèrtil, Ramon Simó hagi construït un espectacle correcte, pulcre, amb un bon ritme i, per damunt de tot, unes interpretacions pro destacables de Pep Munné i Xavi Ripoll. El primer dibuixa bé el personatge central mentre que el segon no desaprofita l’oportunitat i dona al seu rol un punt amargant i misteriós que eixampla el marge previst per l’autora. I tot plegat contextualitzat en escenografia igualment correcta, un bon espai sonor i unes projeccions que pretenen donar al conjunt una mica més de relleu.

L’esforç és meritori, certament, però no aconsegueix aixecar Speer de la tessitura merament informativa que subjau en la seva base i, fins i tot, diria, en la voluntat de l’autora. El muntatge no sembla que aconsegueix anar massa més enllà del que aniria una simple lectura de la peça. Una obra d’un temps (fins i tot dramatúrgic) i d’un país allunyats que avui en dia no apel·la a l’espectador sinó a la història.