La inèrcia del món és espessa com el mercuri. Només puntualment, quan la gravetat ho permet, hi ha un tomb en el devenir que provoca una petita falla en la vida interna de les persones i en el sentir de les famílies. Diu Pau Roca (a través de les paraules de Jan Vilanova) que Bartleby és dels que “preferiria no fer-ho”. I aquest personatge de Melville es va quedant atrapat com un vegetal en les seves pors i angoixes. Però, quan una constel·lació de casualitats treu Bartleby de sota la taula i escriu uns gargots pel funeral d’una persona estimada; quan s’atreveix a somriure a una noia d’ulls tendres; quan agafa la mà de l’àvia; quan la grava, i quan deixa de fer-ho, per conservar la intimitat del record; aquest Bartleby es treu l’angoixa de les orelles, respira oxígen i el traspassa a l’escena, amb la mateixa claredat que l’olor a torrades o al Zumosol de taronja aigualit (perquè està massa concentrat). Aquesta petita esquerda llueix amb una força que sedueix, desarma, abraça i fa que els ulls dels intèrprets i dels espectadors es facin ben petits i brillin per l’efecte del tel de llàgrima.

Els de Sixto Paz ho han tornat a fer. Això està clar. La companyia que lidera Pau Roca, amb Jan Vilanova com a dramaturg (i amic) de capçalera, estira les emocions des de la senzillesa, en un espai de veritat compartida obertament amb el públic, a qui s’hi dirigeix i convida a sumar-s’hi (deixant molt marge perquè ningú s’hi senti obligat). Com a Salvació Total Immiment Immediata Terrestre Col·lectiva o en el dur i preciós monòleg de Les coses excepcionals, la peça atrapa des del primer minut. Vilanova explica que les vides èpiques, com les de la seva àvia mig russa que va suportar dues guerres i va silencair durant dècades molts conflictes interns ifamiliars, només interessen quan s’esquerden: Guanya interès quan l’inesperat irromp en una aventura i floreix el sentiment humà desprovist d’èpica ni de floritures dramatúrgiques. Ell ja va enarborar les històries íntimes dels moments èpics a hISTÒRIA, de fet. Ara, ho fa amb membres de la seva família. El seu viatge cap al cinema de sessió de doble d’un cinema de Madrid té tanta heroïcitat com el viatge de les quatre germanes de San Sebastián a Moscou per a unes colònies provisionals que acabarien durant dècades d’exili.

Montse Colomé (Rèquiem nocturn, Moriu-vos) és aquesta ombra de l’àvia. La que va ser; la que ja no recorda prou bé; la que somriu; la que s’equivoca; la que balla i, més tard, posa els peus en remull amb aigua calenta i sal; la que li encanta cuidar el jardí i mimar els néts; i, fins i tot, la que desconfia de les trucades telefòniques si no s’executa la contrassenya. La seva presència/ absència no té sutures: transmet amb la mateixa nitidesa (i, pràcticament, sense paraules) aquesta comunicació directa dels Sixto Paz. Com si fos una sòcia de tota la vida d’aquesta productora que empeny projectes d’autoria contemporània anglosaxona com si fossin personals (Pulmons, Bull, Classe…) La catarsi es produeix quan, de sota dels records d’infància del dramaturg, es trenca l’ànim i esclata el plor. Molt íntim, gens melodramàtic. Amb aquesta nova alenada de vida (els pulmons s’eixamplen) es veu com els pins del costat de l’hotel impersonal son els mateixos que veia des de la residència de l’àvia. Que tot sembla tenir un sentit; que les mares, quan es fan grans, confonen les seves filles amb les seves mares. I el món roda. I Bartleby s’exposa, es trenca i aprèn. I ensenya sense pretendre-ho massa, només vivint amb un cert patetisme el seu episodi familiar.