“Potser parlar del que no hem parlat fins ara és el més bonic que podem fer”. Parlar de la veritat sovint oculta, oblidada, silenciada per por, per vergonya, per dolor. És el que aconsegeuix Jan Vilanova en escriure (i codirigir, juntament amb Pau Roca, que també l’interpreta) aquesta obra que regalima tendresa, nostàlgia i carinyo per tots els costats i que, sobretot, dona veu a una història (oculta, oblidada, silenciada) fascinant. Vilanova, quan la seva àvia ja perd una mica el seny, comença a estirar del fil i construiex aquest relat intens i emotiu a través del qual coneixem aquesta dona (Montse Colomer), amb una vida que no podia quedar als marges de la família, ni de ningú. 

A l’escenari, la bàbuixka (l’avia) i el Jan, el net. I l’escenari és la casa d’ella a Aluche, el barri obrer de Madrid on va viure i a on el Jan i el seu germà l’anaven a veure. I d’allà, a través de projecciones del Madrid de l’època (ara estem parlant dels anys 80…), travessen la ciutat, fins al centre i van al cinema; i ara passegen per les finestres de la casa imatges de nenes de la guerra i… la bàbuixka! Amb 15 anys (“sembla més gran, eh?”), amb la seva germana, en una filmació del 22 de juny del 1937; i ara l’escenari d’un centre de convencions on el Jan busca com apropar-se a les confluències familiars; i la casa de Barcelona on, ja vídua, ve a viure; i ara la residència, amb vistes a Collserola, on es creu que encara dona classes…

Ella gairebé no parla, però ens convenç, ens emociona amb una mirada, un somrís que cobreix tot el que ha amagat en vida, una mirada que ens fa intuir un dolor terrible i profund; ell ens explica tota la història i ens atrapa des del començament de l’obra: ens deixem conduir per les esquerdes d’una vida anònima que, a poc a poc, anem coneixent i admirant i estimant. La d’una dona que, com tantes altres, va fugir de la Guerra Civil per tornar a Espanya “al cap d’uns mesos, quan es restablís la República” i que no va tornar fins el 1977, després de patir un altre conflicte, la Segona Guerra Mundial, vagar per l’URSS d’Stalin… 

El Jan descobreix una vida que pertany a la seva familia però que cal que ningú no oblidi, perquè la vivència de la seva bàbuixka, l’àvia que no hi toca, que es confón, que delira, arrossega tota una veritat que és, també, un troç de la nostra història. I entre els dos protagonistes ens fan conéixer aquesta dona modèlica, forta, entranyable. I li agafem carinyo, ens l’estimem, la fem nostra. perquè nostra és la seva vida, la nostra història. I no la podem oblidar. Gràcies, Jan.