Una de les novel·les més reconegudes de l’amplíssim catàleg de l’escriptor portuguès José Saramago (Azinhaga, 1922 – Tías, 2010) és «Assaig sobre la ceguesa (Ensaio sobre a Cegueira)» que l’autor va escriure el 1995. Aquí es va traduir i publicar per primera vegada al català el 2002 (Grup 62) i coincidint amb l’actual adaptació teatral de Clàudia Cedó —també publicada com a text dramàtic—, ha aparegut una nova traducció de la novel·la a càrrec de Núria Prats a l’Editorial Navona.

El contingut d’aquesta obra tan premonitòria com apocalíptica de José Saramago ja va tenir una versió cinematogràfica el 2008 amb el títol «Blidness» (Ceguesa), a càrrec del director Fernando Meirelles. Arribar al teatre ha estat un atreviment —per les dificultats que el text original comporta—, però un atreviment en un moment en què l’obra de Saramago recupera una actualitat inqüestionable.

L’aposta de producció a quatre mans que ha fet el Teatro Nacional São João de Porto i el Teatre Nacional de Catalunya, amb vocació internacional, i que compta amb un repartiment mig català i mig portuguès amb la combinació de les dues llengües durant tota la representació com si només fossin una, coincideix també amb el centenari del naixement de José Saramago, més conegut i llegit aquí a partir de la seva mort que no pas abans. Coses de la literatura.

No sé si en aquest cas el teatre portarà a la literatura o la literatura portarà al teatre. Són temps difícils per especular sobre els hàbits i els criteris tan diversos del consum cultural. El que sí que sé és que la dramaturga Clàudia Cedó ha fet una feina d’artesania i polidesa pensant, em sembla, amb els espectadors del 2022 i fent-los una mena de resum elemental —ep!, de 3 horetes amb 20 minuts d’entreacte!— que fuig necessàriament de la densitat —i les crosses lingüístiques de José Saramago— i el presenta net i clar, centrifugat, eixugat per l’assecadora i ben planxat. Digerible, vaja. Essencial perquè els espectadors no s’hi perdin.

Per això, al costat de la representació de la trama bàsica, hi ha una mena de recull d’idees, de breus aforismes, d’esgarrinxades a la mala consciència, de píndoles per refrescar el pensament endormiscat, de mals averanys com aquells que constaten un govern de cecs per a aquells que tenen els ulls clucs.

Però el teatre exigeix també acció, moviment, interpretació i veu que funcioni tot plegat per si sol i, a més, s’entengui. I aquí és on la posada en escena que dirigeix Nuno Cardoso reuneix aquesta diversitat de disciplines fins a arribar un moment que hi ha escenes que són autèntiques peces coreogràfiques —a vegades amb passos a les palpentes de la ceguesa— i el diàleg portuguès-català o català-portuguès entre els diversos personatges es manté amb naturalitat com si, més que dues llengües, fossin dues variants d’una mateixa llengua.

Hi ha catorze intèrprets per a més de cinquanta personatges. Cadascun dels intèrprets es va posant en la pell de multitud de figures, d’ànimes en pena, de malfactors, de bons jans, de cossos sense futur, d’homes violadors, de dones que es fan col·lectiu i s’empoderen… D’entre els intèrprets catalans, l’actriu Montse Esteve i els actors Ferran Carvajal i Albert Prat, són tres dels que protagonitzen algunes de les interpretacions més destacades.

Només una advertència al marge: la pantalla inferior de sobretitulat dificulta la correcta visió de bona part de l’auditori més pròxim a l’escenari, una opció tècnica que caldria rectificar alçant-la, per exemple, al marge esquerre superior de fons on l’escenografia ja preveu una pantalla gegant per a algunes de les projeccions que il·lustren segons quines escenes del muntatge.

La sinopsi d’«Assaig sobre la ceguesa» és coneguda: la societat descobreix sobtadament que l’ataca una epidèmia i li provoca la ceguesa a tothom sense que se’n sàpiguen les causes. Només un personatge, la dona d’un oftalmòleg, se salva de la pesta i es converteix en el testimoni, mentre es fa passar per cega com tots els altres, de les atrocitats que viuen els personatges que són confinats i dels abusos dels quals són víctimes d’aquells que s’aprofiten de la desgràcia aliena per treure’n algun profit.

L’obra passa per cadascuna d’aquestes atrocitats i el muntatge va fent salts des del primer cas de ceguesa fins al confinament en un antic manicomi abandonat o l’abandó de l’exterior decretat pel govern de torn i controlat pel poder militar i, posteriorment, pels col·lectius criminals i mafiosos.

És una mica exagerat comparar l’apocalipsi de José Saramago amb el confinament que ha viscut recentment el planeta arran de la plaga del coronavirus, però és inevitable fer-ne una comparació.

Després de la pesta ve el caos. El caos converteix l’ésser humà en animal irracional. La supervivència converteix l’animal irracional en un salvatge incontrolat. També cal dir que Saramago deixa oberta una porta a l’esperança: després de la foscor es fa la llum. Després de la ceguesa, sempre hi ha la possiblitat de tornar-hi a veure. Sobretot, però, si hi tornes a veure, no deixis mai d’observar. (…)