En Guillem Vizcaíno és expert en manipular baldufes. Ell mateix n’ha construït unes quantes de moltes mides i formes i les fa girar amb talent. L’artista les manipula amb agilitat, aconseguint tota mena de proeses fins i tot amb els ulls tapats. Però que un espectacle estigui ben construït va més enllà de la peripècia circense. A Poi hi ha tota una idea dramatúrgica que l’acompanya i l’arrodoneix.

L’ambient rural i artesanal és el centre sobre el qual gira tota la peça. Les baldufes rodolen, circulen i es mouen per tota mena de cordes i plataformes en una escenografia dissenyada pel mateix artista. Un arbre sense fulles les acull a les seves branques; la palla i els bels de les ovelles donen la nota d’humor. L’artista exerceix com una mena de pastor de baldufes… i de públic. Sense paraules, només amb els crits amb què es dirigeix al seu ramat, troba als ajudants que necessita entre els assistents. Vizcaíno sap ser simpàtic i contundent, dues qualitats que enganxen al públic, entregat fins i tot quan alguna cosa no surt de la forma esperada. Si en algun moment falla, no passa res. Aplaudiment d’ànim, recollir la baldufa i tornar-la a llençar fins que s’aconsegueixi la proesa, cosa que acaba passant.

La peça té moments espectaculars, divertits i també un vessant poètic, per exemple preguntant-se quin és el so de la baldufa en girar o inclús transformant-se ell mateix en una. El ritme àgil ve marcat per les sorpreses constants i per l’expectativa que genera, amb l’in crescendo propi d’aquest tipus d’espectacles. Amb tot això, la proposta recupera la tradició de les baldufes i la presenta de forma bonica i amena, seduint a tota mena de públic.